dilluns, 15 de març de 2010

Set dies en el món de l’art

JB
John Baldessari
Studio
,
1988
Gravat, litografia i serigrafia sobre paper
[Foto: LACMA]


A Siete días en el mundo del arte, la historiadora de l’art i sociologa Sarah Thornton explica - amb un estil periodístic d’investigació que ella prefereix anomenar investigació etnogràfica - la seva experiència directa observant set dels ambients artístics pels que es mou actualment l’art contemporani i entrevistant alguns dels seus protagonistes:

1. La subasta transcorre els dies previs i durant una sessió sencera d’una subasta a Christie’s de Nova York, on una obra d’Andy Warhol arribarà aquella tarda als 13.500.000 dòlars. Gent amb molts, però molts, diners, de la que, d’una gran majoria dels que apareixen retratats, només envejo això, tenir diners.

2. La crit es el nom d’un seminari d’estudiants al California Institute of the Arts (també coneguda com la CalArts, la més moderna amb un pla d’estudis innovador, l’Art Post-Estudio, que data de 1970 i riu-te’n del Pla de Bolònia…), al que Thornton assisteix com a espectadora i consisteix en una mena de classe-taller-happening en que els estudiants, guiats per un mestre-gurú, fan crítica en grup dels seus treballs de curs. Els estudiants d’art apunten maneres per anar d’excèntrics per la vida ja des de l’escola. Això sí, triant els màsters que més projecció i diners els donaran quan surtin.

3. La feria escull com escenari la fira d’art anual de Basilea que, com les subastes i les biennals, és un aparador més del mercat que mou mil·lions, malgrat les diferències entre elles (per exemple, a una subasta i a una fira, pura comprar-venta, no queda bé veure-hi els artistes, però a una biennal, on els selecciona un curador de la mostra, sí).

John Baldessari
Prima Facie (Second State)
, 2005
[Foto: Artnet]

John Baldessari
Prima Facie (About Face): Enigmatic/Sounds of Nature/ Hot Lips/ Dream I Can Fly/ Golden Glimmer/ Fruity Cocktail, 2005.
[Foto:
Artnet
]
]B
4. El premio serveix per conèixer el funcionament per dins del premi Turner, atorgat per la Tate Gallery de Londres. Aquí els artistes seleccionats, que han acceptat voluntàriament ser finalistes, demostren ser persones ambicioses i el seu mega-ego necessita del reconeixement d’un premi com aquest, sovint amb voluntat de transgressor i polèmic. En l’edició del Turner que Thornton descriu, té un jurat altament qualificat que sortirà airòs triï el què triï… Com cada any, l’entrega del premi es televisa en directe, i aquell any va ser presentat - parlant d’ambicions - per Yoko Ono...

5. La revista fa una radiografia del paper de la crítica d’art a través d’una de les revistes de més prestigi: Artforum. Fins a quin punt influeix que l’exposició d’un artista hi aparegui ressenyada, fins a quin punt és referència per a col·leccionistes i inversors. Es veu que sí té influència, tot i que la majoria de lectors i subscriptors reconeixen que només miren les fotos i els anuncis de les galeries…

6. La visita al estudio és la visita al megaestudi de Takashi Murakami, al Japó. És impressionant, es tracta d’una veritable fàbrica (ja diuen que prenia de model la Factory de Warhol, però sobredimensionada, a lo bèstia). Murakami, des del seu posat japonès que aquí ens sembla tant d’astronauta, controla amb ma estricte i dominant tot de treballadors (molts artistes que ell ajuda a promocionar) per executar amb perfecció industrial l’obra que ell idea. Oblidin la bohèmia, els romanticismes i el passar gana, alguns artistes són grans empresaris, ara i ja fa uns segles també. Res a objectar.

7. La Biennale. Nou bany de multimil·lionaris i, ara sí, presència d’alguns artistes, a una edició de la biennal de Venècia. Els mateixos noms de la gent rica tornen a apareixer voltats del luxe i la teatralitat veneciana, que ve com anell al dit a l’ambient creat entorn l’art. Els col·leccionistes i altres privilegiats amb prous diners van viajtant per subastes, fires i festivals lluint passes VIP.

Aquest extens treball de camp de Sarah Thornton és molt interessant i amè. L’autora demostra tenir molts coneixements d'art i haver fet una feina de documentació gegantina. Fa preguntes clau i directes als entrevistats, aconseguint analitzar amb profunditat un ventall molt variat de personatges: col·leccionistes, inversors, subastadors, artistes, crítics, articulistes, historiadors de l’art, curadors, directors de fires, museus i biennals, galeristes, mestres. La varietat de gent que desfila pels set capítols fa que no poguem generalitzar per igual, perquè està clar que aquesta mena d’estudis porten a qüestionar-te i voler jutjar què té a veure realment tot aquest entorn amb la part creativa de l’art o amb el seu valor més íntim. Doncs té molt a veure, ens agradi o no. Així que em mullaré: trobo que en conjunt l’entorn és un tinglado fastigós i que la majoria dels qui circulen per les pàgines de Siete días en el mundo del arte són uns autèntics mamarratxos.
John Baldessari
Conntrol + 11 Alterations by Retouching and Airbrushing, 1974.
(12 color photographs with airbrushing on museum board)
356 x 273 mm.
[Foto: MACBA]


I entre tants mamarratxos, trobem a l’encantandor John Baldessari. Un veterà artista californià que apareix a més d’un capítol i sempre amb el do o la gràcia d’estar per sobre del bé i del mal, de no tacar-se mai entre tanta merda. Sens dubte, gràcies a la seva postura irònica, plena de sentit de l’humor intel·ligent. Precissament ara a Barcelona (i fins el 25 d’abril) es pot veure al MACBA John Baldessari: Pura bellesa, una exposició retrospectiva de la seva obra, la mateixa que il·lustra aquest post i que un dia va fixar en un petit manifest, per dir-ho d’alguna manera, copiant centenars de vegades (com aquells càstigs escolars): I will not make any more boring art.

Thornton, Sarah. Siete días en el mundo del arte. Traducción de Laura Wittner. Barcelona: Edhasa, 2010. (Ensayo). 246 p. ISBN: 978-84-350-2700-7.

+ John Baldessari

[Radiotoronto: Hidrogenesse: Estafa]

2 comentaris:

Jordi ha dit...

No et reconec tan violent... Q estàs veient "Sálvame!" per les tardes?

Toronto ha dit...

Res, una mica indignat només. No m'agrada Sálvame.