dimarts, 1 de juny del 2010

Canino


Yorgos Lanthimos
Kynodontas, 2009


Clavat a la butaca em vaig quedar, esperant que passés alguna cosa més, fins i tot quan van acabar d’aparèixer els títols de crèdit estàtics, lents i sense música. És la grandesa - i la ràbia que em provoca - d'un final obert i perfecte. Canino (Kynodontas, 2009) de Yorgos Lanthimos m’ha encantat. Es pot dir que el tema és la família… però aquí m’aturaré pel que fa a l’argument. Si no en saben res d’aquesta pel·lícula grega, millor no vegin ni llegeixin massa – inclòs aquest post- abans de veure-la, és realment impactant i ben segur que els sorprendrà. En el meu cas, a més, algunes vegades em va fer girar la vista de la pantalla, així que avisats queden els d’estómac delicat propensos al desmai.

Canino dinamita els conceptes d’ ètica i moral a partir d’una situació que passa d’idíl·lica a violenta, molt violenta. Serà potser per això que l’han comparada al cinema de Michael Haneke. A la revista Fotogramas (núm. 1999, 2010), la crítica Núria Vidal – amb la que gairebé mai coincideixo en gustos- la deixava molt bé, amb quatre estrelles, sent cinc el màxim. Cita referents com el surrealisme de Luís Buñuel i David Lynch, una pel·lícula d’Arturo Ripstein, El castillo de la pureza (1973), que pel què diu tenen molt en comú, igual que amb El Bosque de M. Night Shyamalan. Només troba que si té un punt feble, és que peca de massa excèntrica, apreciació que jo no comparteixo. Perquè posats a comparar, a mi Canino m’ha recordat la realitat artificial de Javier Daulte, en especial i pel tema, a la seva obra La felicitat (que a Catalunya es va estrenar al Teatre Romea l’any 2006 amb la gran Clara Segura de protagonista). Canino no té els components paranormals o de ciència ficció explícits que tant agraden a Daulte, però sí la mateixa capacitat per crear altres mons paral·lels que estan en aquest i esdevenen terrorífics, malaltissos i macabres. També la manera d’actuar és a Canino la que millor funciona amb les obres de Daulte: per més inversemblants i ridícules que puguin resultar algunes situacions, els actors les han de defensar a mort amb tota la convicció possible de veritat. Res de comèdia o paròdia, si fos així, no funcionaria. Els actors - ho llegeixo al paperet del cine Verdi - venen del teatre grec experimental. Tots ells s’hi deixen la pell i ho broden, aconseguint fer de l’excentricitat la seva realitat.

[Toronto Ràdio: Frank Sinatra: Fly me to the moon ]

Fotos: Web oficial de Yorgos Lanthimos

2 comentaris:

La Abutrí de Getafe ha dit...

Pues me ha dejado con la miel en la boca ardilla...mira qué te digo...buscaré el cine que la pesén en madrid pero si no lo encuentro me la descargo fijo de internet.

Besos.

Toronto ha dit...

A ver qué le parece, desde luego a mi me parece que es de lo más valiente que se ha hecho últimamente! Viendo esta familia uno se reconcilia con la suya hasta por Navidad! Besos Abutrí!