divendres, 23 de juliol de 2010

Dimensió Baixauli

Manuel Baixauli
Magatzem de la memòria
, 2003.
Oli/ cartó. 28,5 x41,5 cm.

Camí

No eixia de casa, no tractava amb ningú. Pintava infinites hores a l'àtic que jo li havia prestat com a taller. N'era jo l'únic amic? La pensió on residia era un antre, diminut, fosc; sé que li venia just, pagar-la; no m'importà cedir-li un espai ampli, ben il·luminat, que jo no feia servir. “Quan vingues, no cal que truques – em deia-. Obri amb la clau”. Jo, però, feia sonar abans el timbre.
L'última volta que el vaig veure pintava un camí de terra, assolellat, entre baladres. “Hi jugava molt, d'infant”, em va dir. La senda, lliure de presència humana, es perdia al lluny.
L'endemà vaig tornar. Ell no hi era, al taller. Al camí del quadre, una figura d'home avançava cap a l'horitzó.
El dia següent hi vaig anar a distinta hora. L'home havia desaparegut del camí; en comptes d'ell, més a prop de l'horitzó, hi havia un infant.
No vaig visitar l'àtic fins vuit o nou dies més tard. El camí assolellat de terra tornava a estar buit. Com el taller. *

*Baixauli, Manuel. Espiral.
[Segona versió]. Barcelona: Proa, 2010.
(A tot vent; 526). ISBN: 978-84-8256-102-8. Pàg. 76.

Manuel Baixauli és pintor i escriptor. Abans de buscar imatges de les seves pintures per Internet, jugo a imaginar cóm deuen ser, mentre llegeixo els seus contes curts d'Espiral. De seguida hi penso amb imatges de Fernando Krahn, el dibuixant que era especialista en trobar mons fantàstics amagats en el més quotidià. En alguns dibuixos de Krahn - amb molta imaginació i molt sentit de l'humor - un univers sencer pot viure al cap d'una agulla, obria nines russes delirants i ens mostrava amb naturalitat tot el que creiem invisible.

Lluny de tot, 2003.
Oli/cartó. 20x30 cm.

I no, un cop trobats alguns dels seus quadres, no sé si prou representatius de tota la seva obra, ara veig que no va per aquí. Ni Krahn, ni Escher, ni Magritte o altres surrealistes per buscar més connexions possibles. Trobo el Baixauli pintor encara més críptic que l'escriptor de contes. Sí coincideix en el petit format, contes curts i pintures que no superen el 50 cm. I en recorre als mateixos llocs del son (o el malson), la memòria, la introspecció... Més enigmàtic, malgrat ens ajudi alguna frase escrita sobre el cartró. Igualment amb pocs elements, però més concentrats, tancant hermèticament la dimensió desconeguda que desplega als contes. M'agrada en les dues vessants d'escriptor i pintor. Diferent en les formes però igual en el fons, complementàries.
[Totes les imatges: Associació d'Escriptors en Llengua Catalana]

[Toronto Ràdio: Rod Serling: The Twilight Zone]

2 comentaris:

Anònim ha dit...

A mi em passà el mateix: havent llegit Espiral vaig cercar dibuixos de Baixauli. I vaig trobar això:
http://webcache.googleusercontent.com/search?q=cache:uUllpJ1GQREJ:www.metode.cat/index.php%3Foption%3Dcom_content%26task%3Dview%26id%3D1514+manuel+Baixauli&cd=1&hl=ca&ct=clnk&gl=es&client=firefox-a

El que és genial, al meu parer, en l'autor, no és la tècnica en què escriu o pinta, d'altra banda exquisida i depurada, sinó el seu món mental, riquíssim i ple de portes obertes al desconegut.

Isidre M.

Toronto ha dit...

Isidre M., moltes gràcies per l'enllaç als dibuixos. Buscant per Internet, jo no els havia trobat, aquests. Com a tu, el que m'agrada dels contes del Baixauli és el no parar d'obrir portes al desconegut. Darrera s'hi amaga algú amb una capacitat i talent enormes i sorprenents, per fer encaixar tant bé el real amb el fantàstic i per a que el resultat tingui mil interpretacions possibles.