dijous, 2 de setembre del 2010

Marquis, le chien du père Junier

//
Henri Rousseau
La Carriole du Père Junier
, 1908
Óli sobre tela, 97 x 129 cm
Musée national de l'Orangerie
[Foto: Wikimedia]
[Feu clic a la imatge per ampliar-la]
//
Totes les pintures d'Henri Rousseau reunides per a l'exposició al Guggenheim de Bilbao són obres mestres. Des de que creues l'entrada de la primera sala i et plantes davant del primer quadre del recorregut, fins al final, no pares de pensar: què bonic! La seva manera de fer, neta, detallista, intencionadament desproporcionada. Sota una aparent ingenuïtat, carrega cada escena amb sentit de l'humor (començant pels homes amb aquells bigotis punxuts de l'època, que no sé perquè ja fan riure per si sols) i dels detalls finíssims sobre els caràcters (un gest, una mirada, la col·locació dels personatges, una flor, un objecte o la presència d'un gos, un gat o un ocell...). No és gens rar que els artistes d'avantguarda coetanis - encapçalats per Robert Delaunay - fossin grans fans. Els va deixar morts, igual que ho va fer Frida Kahlo (em recorda aquella pintora mexicana tan machorra, va dir en veu alta una visitant d'accent valencià). Dos grans mestres de l'exotisme, però amb el valor afegit per a Rousseau que, si bé la Kahlo pintava el seu entorn més proper, el duaner francès no va trepitjar mai una selva.

Però d'entre tots, he triat aquest quadre, El carro de l'oncle Junier, que ens va agradar molt a J. i a mi. Forma part dels retrats d'escenes quotidianes, gens exòtiques vistes per un occidental. El mateix Rousseau s'hi retrata a la dreta del seu amic Junier, amo d'una botiga d'ultramarins on el pintor comprava habitualment. La pintura la va fer a partir, més o menys, d'una foto que recollia la mateixa escena, un passeig en carro per Clamart, amb la dona, les nebodes i quatre animals: Rose, l'euga blanca (és molt Disney, va dir J.), Marquis, el gos preferit de la família, assegut en un lloc d'honor a dalt del carro. Aquest gos és el meu personatge favorit, el trobo graciós i enigmàtic, un gos que bé podria ser una persona, fins i tot m'agrada pensar-hi com un d'aquells freaks peluts chewaka de les fires del segle XIX. I dos gossos més, negres, més enigmàtics encara: què hi fa un a sota del carro? (Rousseau només va afirmar al respecte: havia d'anar aquí perquè aquest era el seu lloc. Ho vaig sentir a les explicacions de l'audioguia i em sembla una explicació perfecta) i un altre, exageradament petit, al davant, obrint pas? fugint?
Geomètricament impossible, marcant la importància dels personatges amb les proporcions dels seus cossos, amb un cel blau i núvols blancs que no són ni d'un dia bo ni dolent, sobre una via misteriosament buida i amb els arbres (de copes frondoses i fulles típiques de Rousseau) de fons... què bonic!

Henri Rousseau. Guggenheim Bilbao, fins el 12 de setembre de 2010.

[Toronto Ràdio: Les Rita Mitsouko: Le petit train]

1 comentari:

J. ha dit...

Oh, si, quin gran dia... Q bonic, realment!