dimarts, 31 d’agost de 2010

Homer, Langley i Diògenes Collyer


Sophie Blackall
Collyer Brothers
, 2009
[Il·lustació pel The Boston Globe]


Teníem un acudit, en Langley i jo: un que està a punt de morir-se pregunta si hi ha vida després de la mort. Sí, li responen, però no la teva.*
*Doctorow, E.L.
Homer i Langley.
Traducció de Maria Iniesta i Agulló.
Barcelona: Edicions de 1984, 2010. (Mirmanda; 72).
ISBN: 978-84-92440-42-9.
Pàg. 103.

Visitant els Encants Vells de Barcelona amb Pecho Galáctico (o PG, pseudònim de l' acompanyant ideal per anar-hi: gran col·leccionista de tot el que realment no necessites però que, per alguna causa irracional, és imprescindible de comprar; bona coneixedora de les parades i dels venedors i, a més, una excel·lent regatejadora), de vegades, s'atura davant una parada i, depenent dels llibres, revistes, fotos i estris escampats per terra, em diu: mira, mira, todo esto debía ser de un médico o de tal altra professió. O, mira, mira, que de estampas de santos y cruces, este debió ser muy católico. PG sempre acaba amb la mateixa reflexió irònica: si no sé para qué compro nada, el día que me muera todo volverá aquí.

Laura Levine
Collyer Brothers, 2003


A Homer i Langley, E.L. Doctorow va novel·lar la vida dels germans Collyer. Veïns rics del barri d'Harlem de Nova York a principis de segle XX. Els seus pares van morir a causa de la grip espanyola, heretant els dos, de ben joves, la mansió i la resta de fortuna familiar, que els va permetre viure sempre més sense treballar. Homer era cec des de l'adolescència, Langley va tornar força tocat de combatre a la Primera Guerra Mundial. Amb fama d'excèntrics per les pintes deixades que duien, perseguits pels diaris locals i espiats pels veïns, van acabar atrinxerats a la casa, tot sols, sense ningú de servei, envellint amagats com dos fantasmes. Però sortien de tant en tant, i a la casa hi van anar acumulant piles i piles de diaris vells, revistes, llibres i tota mena d'objectes (màquines d'escriure, armes, televisors, pianos, màquines de cosir, tapissos, rellotges...). Van morir el març de 1947 i els van trobar semi-enterrats entre tones d' escombraries i envoltats de tots aquells objectes, que es van subhastar produint una gran expectació a la ciutat. Vagin a saber a quins encants i antiquaris van anar a parar. Les impressionants fotos de l'interior de la casa van acabar de donar cos a la llegenda dels germans Collyer.
//

Lyon Hill-Mermecolion
Junk Palace, 2010
(espectacle de titelles sobre la història dels germans Collyer)

La veritat és que Homer i Langley, que aquest any s'ha publicat traduïda al català i castellà, em va costar d'arrencar. Partia amb el recel que potser hauria preferit una biografia. Però finalment m'ha agradat. Sobre tot, el retrat interior – inventat, clar - de dos personatges privilegiats que decideixen viure en un món apart, construït a mida per ells mateixos i força particular, tenint en compte que realment un va ser cec i l'altre ben boig, i no només per la síndrome de Diògenes. Fora i entorn la casa, els esdeveniments que es succeeixen – de la Llei seca a la revolució hippie, passant per les guerres, i que E. L. Doctorow enllaça amb molta mestria i carregats de personatges secundaris de luxe- fan pensar que, ben mirat, el món exterior no era menys rar i excèntric que el dels dos protagonistes. A la fi, igual d'insòlit, caòtic i degradat que els objectes acumulats i les piles de diaris (el recull de la nostra història) on els Collyer van quedar atrapats i enfonsats.

+ sobre les il·lustradores: Sophie Blackall i Laura Levine

[Toronto Ràdio: JS Bach: Jesus bleibet meine Freude ]

3 comentaris:

Samedimanche ha dit...

Me veo, me veo...sepultada por las pilas de Super-Pops y muñequitos de Pesadilla. Disecando mis gatos conforme mueran.
Y usted ándese con ojo, que va por el mismo camino. De momento, ya consiguió vivir aislado. Si no fuese porque sé de sus últimos viajes, empezaría a preocuparme...

La Abutrí de Getafe ha dit...

Pues si,que quieres que te diga me veo también perfectamente.
Y más después de estas vacaciones en las que casi asesino a mas de una madre y a mas de un niño,eso sí,me miraban con ojos de miedo,imagínate como los miraba yo a ellos...es que no puedo con tanto niñoooooo tontoooo y tanta madre gilipoyasssss.
En fin...me atuso el pelo y me tranquilizo.

Si es que me veo dentro de nada como Fernando Fernan-Gomez.Por que lo de mandar a la mierda a la gente ya lo practico desde hace tiempo.

Molts petonets.

Toronto ha dit...

Jajaja! Samedimanche, sepultada por los superpops, después de aquello de muere sepultada por el cabecero de la cama (por todo lo que llegó a colgar encima y eso que era minimalista... es lo más!
Abutrí, Fernando Fernán Gómez es nuestro Dios! Langley Collyer debía ser igual que él, sobre todo con los periodistas!
Besus!