Homer, Langley i Diògenes Collyer

Sophie Blackall
Collyer Brothers, 2009
[Il·lustació pel The Boston Globe]

Teníem un acudit, en Langley i jo: un que està a punt de morir-se pregunta si hi ha vida després de la mort. Sí, li responen, però no la teva.*

*Doctorow, E.L.
Homer i Langley.

Traducció de Maria Iniesta i Agulló.

Barcelona: Edicions de 1984, 2010. (Mirmanda; 72).

ISBN: 978-84-92440-42-9.

Pàg. 103.

Visitant els Encants Vells de Barcelona amb Pecho Galáctico (o PG, pseudònim de l' acompanyant ideal per anar-hi: gran col·leccionista de tot el que realment no necessites però que, per alguna causa irracional, és imprescindible de comprar; bona coneixedora de les parades i dels venedors i, a més, una excel·lent regatejadora), de vegades, s'atura davant una parada i, depenent dels llibres, revistes, fotos i estris escampats per terra, em diu: mira, mira, todo esto debía ser de un médico o de tal altra professió. O, mira, mira, que de estampas de santos y cruces, este debió ser muy católico. PG sempre acaba amb la mateixa reflexió irònica: si no sé para qué compro nada, el día que me muera todo volverá aquí.

Laura Levine
Collyer Brothers, 2003

A Homer i Langley, E.L. Doctorow va novel·lar la vida dels germans Collyer. Veïns rics del barri d'Harlem de Nova York a principis de segle XX. Els seus pares van morir a causa de la grip espanyola, heretant els dos, de ben joves, la mansió i la resta de fortuna familiar, que els va permetre viure sempre més sense treballar. Homer era cec des de l'adolescència, Langley va tornar força tocat de combatre a la Primera Guerra Mundial. Amb fama d'excèntrics per les pintes deixades que duien, perseguits pels diaris locals i espiats pels veïns, van acabar atrinxerats a la casa, tot sols, sense ningú de servei, envellint amagats com dos fantasmes. Però sortien de tant en tant, i a la casa hi van anar acumulant piles i piles de diaris vells, revistes, llibres i tota mena d'objectes (màquines d'escriure, armes, televisors, pianos, màquines de cosir, tapissos, rellotges...). Van morir el març de 1947 i els van trobar semi-enterrats entre tones d' escombraries i envoltats de tots aquells objectes, que es van subhastar produint una gran expectació a la ciutat. Vagin a saber a quins encants i antiquaris van anar a parar. Les impressionants fotos de l'interior de la casa van acabar de donar cos a la llegenda dels germans Collyer.

//

Lyon Hill-Mermecolion
Junk Palace, 2010
(espectacle de titelles sobre la història dels germans Collyer)

La veritat és que Homer i Langley, que aquest any s'ha publicat traduïda al català i castellà, em va costar d'arrencar. Partia amb el recel que potser hauria preferit una biografia. Però finalment m'ha agradat. Sobre tot, el retrat interior – inventat, clar - de dos personatges privilegiats que decideixen viure en un món apart, construït a mida per ells mateixos i força particular, tenint en compte que realment un va ser cec i l'altre ben boig, i no només per la síndrome de Diògenes. Fora i entorn la casa, els esdeveniments que es succeeixen – de la Llei seca a la revolució hippie, passant per les guerres, i que E. L. Doctorow enllaça amb molta mestria i carregats de personatges secundaris de luxe- fan pensar que, ben mirat, el món exterior no era menys rar i excèntric que el dels dos protagonistes. A la fi, igual d'insòlit, caòtic i degradat que els objectes acumulats i les piles de diaris (el recull de la nostra història) on els Collyer van quedar atrapats i enfonsats.

+ sobre les il·lustradores: Sophie Blackall i Laura Levine

[Toronto Ràdio: JS Bach: Jesus bleibet meine Freude ]