Antony HaegartyThe Creek, 2007
C Print 48” x 50”
(primary materials -
vintage photoprint on card, ink)
[Foto: Isis Gallery]
Aquella nit del 2007 que van tocar al teatre Grec de Montjuïc, a Barcelona, Antony & The Johnsons van començar molt alt amb una versió, personal i esplèndida, del Mysteries of love d' Angelo Baladamenti, de la pel·lícula Blue Velvet de David Lynch. Tot el concert va estar al mateix nivell. La veu d'Antony Haegarty és comparable al lament d'un blues, a un cante jondo, és un cant sentit, trist i melancòlic als misteris de la naturalesa i de l'amor. Llavors, presentava el segon disc, I am a bird now, i va estrenar algunes cançons noves del que seria el tercer, The crying light. Al mateix concert, va cantar una segona versió, el Crazy in love de Beyonce, i la va presentar dient, més o menys, que cantant-la es sentia com una adolescent a la seva habitació. Pel to amb que ho deia, feia broma per haver triat un hit mainstream i jugava amb la seva ambigüitat sexual. Però crec que Antony deu ser força així, una adolescent tímida i reservada tancada a l'habitació. Hercules and love affair el van fer sortir i el resultat va ser aquell prodigi trenca pistes que es diu Blind. Ara, al quart disc, Swanlights (quin títol tan bonic!), Antony torna i continua romàntic i ecologista, sempre pel camí intimista de portes endins (que només obre i convida a entrar a Björk). A més, tot i que ja hi havia dibuixos seus als altres discos i ha exposat en algunes galeries d'art, a l'edició especial de Swanligths ens mostra en un llibre que, a l'habitació, a part de composar música, també fa uns dibuixos i collages d'aspecte fràgil i trencadís, igual de bells i delicats que quan canta les seves cançons.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada