divendres, 21 de gener de 2011

Memento mori


Em posareu entre les mans la creu
o aquell rosari humil, suat, gastat,
d’aquelles hores de tristesa i por,
i ja ninguna amenitat. Després

tancareu el taüt. No vull que em vegen.
A l’hora justa vull que a Burjassot,
a la parròquia on em batejaren,
toquen a mort. M’agradaria, encara,

que alguna dona del meu poble isqués
al carrer, inquirint: «¿Que qui s’ha mort?»
I que li donen una breu notícia:

«És el fill del forner, que feia versos.»
Més cultament encara: «El nét major
de Nadalet.» Poseu-me les ulleres.
*
//
Poseu-me les ulleres, l'última voluntat del poeta Vicent Andrés Estellés, que tancava així aquest seu sonet, que ara dóna títol a una obra de teatre que va sobre la seva vida (al teatre Romea, fins el 23 de gener). Les ulleres, imprescindibles per veure-hi bé i per poder continuar escrivint allà a on anés a parar. Els que en portem sabem que sense ulleres, no podem anar gaire lluny.

Jane Hammond
The Funeral
, 2009
Fotografia
[ Artnet]

Aquesta última voluntat del poeta valencià, m'ha portat a la memòria un moment de La Plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda. En lloc d'ulleres, parla de sabates, és un moment zombie total que em posa els pèls de punta, passa quan la Colometa explica la mort de la mare d'en Quimet, i diu: “I que sempre els recomanava que si es moria i la vestien elles, no li posessin sabates, perquè si era veritat que els morts tornen al món hi volia tornar sense que la sentissin i sense molestar ningú”. **

* Andrés Estellés, Vicent. Em posareu entre les mans la creu . [Font: Poesia.cat]

**Rodoreda, Mercè. La Plaça del Diamant. 26a ed. Barcelona: Club editor, 1982. Pàg. 131.

[Toronto TV: Ovidi Montllor: M'aclame a tu]

3 comentaris:

Samedimanche ha dit...

Jo sempre he volgut portar ulleres...A ni, quan em mori, em posseu el pijama.

Toronto ha dit...

Ja,ja,ja... el pijama!Boníssim, molt millor que les ulleres o les sabates!

Samedimanche ha dit...

ón va a parar!