dimecres, 26 de gener de 2011

David Bicycle

Kata Tjuta, Austràlia
Foto presa per David Byrne des de la seva bicicleta
[Font: http://www.davidbyrne.com/]


Fa un parell d'anys, mentre estava veient un concert d'en David Byrne, vaig pensar que per estar rondant els seixanta, l'home estava en plena forma, vocal i físicament, unint-se fins i tot, de tant en tant, a un petit cos de ball que l'acompanyava. Ara ja sé quin és el seu secret: la bicicleta.

A Diarios de bicicleta, Byrne explica que aquest és el seu mitja de transport habitual per Nova York, la ciutat a on viu, però que també s'emporta una bicicleta plegable amb l'equipatge, o bé en lloga una quan arriba, quasi sempre que viatja de gira o visita una altra ciutat, si hi fa estades més o menys llargues. En bicicleta s'ha recorregut, mapa en mà i pel carril bici sempre que en troba, parts i ciutats senceres de tot el món, dels Estats Units a Austràlia, passant per Sud Amèrica, Europa, i també el sud-est asiàtic (interesantíssim el viatge a Manila, on va completar Here Lies love (2010), el disc a mitges amb Norman Cook, alies Fatboy Slim, entorn la figura d'Imelda Marcos).

Karl-Marx-Allee, Berlin
Fotografia infraroja presa per David Byrne des de la seva bicicleta
[Font: http://www.davidbyrne.com/]

Anar en bici, a part de ser una manera de moure's bé en les distàncies curtes (i de vegades no tant curtes!), saltant-se els embussos i fent una mica d'exercici físic, li permet conèixer millor el paisatge urbà: l'entorn i cóm viu i es relaciona la gent al carrer. I ho demostra bé al seu diari, encara que al final, realment, la bicicleta passa a ser quasi secundària, només un fil conductor per a que sapiguem què pensa Byrne de mil temes que l'interessen: la música, l'arquitectura i tot l'art en general, la història, l'economia, la política, la sociologia... i trobem a una persona culta, molt inquieta, observadora i informada. També sembla una persona pacient, simpàtica, amb sentit de l'humor i que es relaciona molt amb la gent i els altres artistes d' allà a on va, però - això no ho sé segur, és només una impressió, i no ho dic com a crítica negativa, més aviat el contrari- em sembla que no deixa mai de ser un pèl distant.



L'art outsider de Judith Scott
[Creative Growth Art Center]

Quasi a cada ciutat, visita galeries d'art i exposicions interessants. Cap al final del diari, torna a les ciutats nord-americanes per acabar a Nova York, on ja s'ha convertit en un activista pro-bici que participa a passejos multitudinaris i surt als noticiaris locals per haver dissenyat uns punts per estacar les bicicletes, amb formes de motius que identifiquen zones de la ciutat (un dollar per Wall Street, una forma abstracta per davant del MoMA, etc. Al diari, hi ha un annex amb tots els croquis que va dibuixar). Però abans d'arribar al capítol final de Nova York, passa per San Francisco i, tot pedalant, s'atura al Yerba Buena Center. Es tracta d'un centre d'art per a persones amb discapacitat mental o psicològica, de l'art que n'anomenen Outsider o Art Brut. Byrne queda ben parat davant l'obra de Judith Scott que allà s'hi exposa: "... envuelve cosas obsesivamente con hilos y cuerdas, creando así capullos de escala casi humana, conmomedores, potentes y algo inquietantes", diu Byrne. Per aquí es coneix una mica el treball d'Scott gràcies a ¿Qué tienes debajo del sombrero? (2006), un documental sobre la vida d'aquesta artista amb síndrome de Down i sordmuda, antiga resident del Creative Growth Art Center d' Oackland, California, a on va desenvolupar tota la seva obra, fins que va morir a l'edat de 61 anys. El documental és de Lola Barrera i Iñaki Peñafiel, amb coproducció de Julio Medem, i, a part dels circuits de festivals de cinema documental, es va arribar a estrenar en alguns cinemes i a la tele. El diari de Byrne és una mica com les escultures de Judith Scott, però del revés: un manyoc de fils que ell va desfent a cops de pedal.


Byrne, David. Diarios de bicicleta. Traducción de Marc Viaplana. Barcelona: Reservoir Books – Mondadori, 2010. 384 p. ISBN: 978-84-397-2327-1.

[Torontoràdio: David Byrne+ Fatboy Slim+ Florence Welch: Here lies love]

4 comentaris:

Samedimanche ha dit...

Creo que - aún siendo David byrne una mamarracha - me has vendido el libro. Tiene muy buena pinta...y ahora mismo me voy a buscar el documental sobre Judith Scott.
¿Sabes si hay plazas libres en Yerbabuena?

Toronto ha dit...

Sí, de verdad, mamarrachadas las justas y es muy ameno, da ganas de viajar, aunque no sea en bici, incluso hasta Yerbabuena... El día que se canse usted de tricotar, no tire ni una madeja, siempre puede hacer un Judith Scott! El documental es duro, pero está muy bien.

Insonrible ha dit...

Ufff... Es que David Byrne me da un poquito de pereza con todo su rollo World y todo eso.
Pero está bien.

Toronto ha dit...

Claro Insonrible! Si usted fue (¿y es?)una intrépida ciclista urbana! No sabia que Byrne despertaba antipatías, si parece un personaje divertido, igual va un poco de "he de estar a la última sea como sea", pero bueno, es inquieto el hombre!