voy a hacerte emperatriz de Lavapiés;
y alfombrarte con claveles la Gran Vía,
y a bañarte con vinillo de Jerez ...
//
//
Mauna Loa,
Santa Ana, 13, Madrid.
Mauna Loa vol dir muntanya de foc, i el bar pren aquest nom d'un dels volcans més actius de l'illa de Hawaii. L'aparença del bar vol reproduir la de l'interior d'un volcà: la planta d'accés, al nivell del carrer, seria el cràter i vas baixant fins a tres plantes més, totes subterrànies, estretes i fosques, com excavades dins una muntanya, però com ha de ser: de cartró pedra! Tot el mobiliari és de canya, els coixins i la resta de tapisseria és veu més nova, però el conjunt està força vell i atrotinat, com el sensual vitrall de l'entrada, una mica escardat. Ens quedem a dalt per indicació del cambrer. Hi ha molta, massa, llum. Han tret els tamborets de la barra per aprofitar més espai per taules i, per cert, les màscares làmpada de la barra són rostres de xinesos, homenatge al primer bar tiki espanyol? Però és més curiós encara que tinguin periquitos amb les gàbies obertes, volant lliures de punta a punta de la sala. La música... fatal! Ni rastre de música tiki, surf o com a mínim un socorregut recopilatori dels ultra-lounge! A l'entrar, sonava Eric Clapton, que va donar pas a una tanda de cançons de pop espanyol dels 80'. La carta també demana a crits una renovació. Triem dos cocktails de coco sense alcohol. Els cambrers, van per feina i són simpàtics i correctes, vesteixen pantaló negre de tergal i camises tiki florejades.
Tapa Tiki
Sonen els Gabinete Caligari, molt castissos ells, quan porten els cocktails, servits en les seves autèntiques tiki-mugs, palles kilomètriques i acompanyament de blat de moro i cacauets, que és quelcom tiki-habitual. Però a més, com estem a Madrid, no podia faltar la tapa: olives, patates xips i dos sandvitxos de pernil! El cocktail està molt bó, i us ho diu un addicte al coco (al coco fresc, a l'arròs blanc amb coco torrat, als pastissos amb coco, als panellets de coco, al torró de coco, a l'actimel de coco, a l'activia amb muesli i coco, al gelat de coco, al xampú i el gel de coco, a les espelmes i l'aigua de planxar amb perfum de coco, i ara també, per gentilesa de l'Abutrí, a la colònia de coco!).
Un viatge fins als lavabos (a la tercera planta subterrània, no estan decorats tiki i eren força nets) em permet veure millor la resta d'espais: més foscos que a dalt, racons íntims per les parelles, peixeres a les parets, canya, fusta, pedra i alguna planta artificial. Hi ha força gent jove, diria que molts estudiants (seran encara els dijous per la nit, les nits dels estudiants?). Escurem els cockctails i marxem a caminar una mica més per Madrid, aprofitant que al sortir del volcà no fa massa fred i cal fer baixar les rosques de panceta!
Per anar acabant, com sempre a la Ruta Tiki, hem consultat el rànquing de la nostra guia de referència, la michelin tiki a nivell internacional: Humuhumu's Critiki, que han estat, crec jo, molt generosos, donant un 7 al Mauna Loa.
I per últim, dues recomanacions. La primera és musical: el festival Surforama presenta un cartell altament tiki, amb Nockie Edwards, llegendari guitarrista dels no menys llegendaris The Ventures, com a cap de cartell, i grups com The Montesas, Tiki Phantoms o Martini Surfers entre d'altres. Del 3 al 5 de març a la sala Wah Wah de València.
[Fotos per gentilesa de The Book of Tiki, Taina Turner, Salir.com, Humuhumu's Critiki i Fred & Friends]
[TorontoTV: The Ventures: Hawaii 5-0]
4 comentaris:
afegiria que el cambrer de la barra s'havia assimilat ja als periquitus i que l'olor de resclosit del Ateneo, puc dir-ho?, era més aviat de pipí resclosit. I que la torta no sé encara de què era...
(cobarde, faltan afotos)
Taina ¿Lana? Tarner, era el cambrer el que robava els cacauets al vol? Sí, tens raó, l'olor era de pipí, però és que la mitja d'edat dels assistents a les conferències era força alta... La torta era de pastís de carn... però en realitat només hi havia cansalada... tota la nit regurjitando coco y panceta!Totes les fotos no van passar una necessària censura... però moltes gràcies!
La de años acudiendo a Santa Ana, al Central ¡Y no había visto este bar! ¿Yo entro o salgo cocida de los garitos?
Samedimanche, no dona, qué va ir usted cocida! Es que este bar pasa como un poco desapercibido, allí en su esquina... El Central era la sensata opción de mi acompañante, pero se dejó arrastrar al volcán!
Publica un comentari a l'entrada