dimecres, 16 de febrer de 2011

Xameca

Jaume Turró
[Autorretrat], 1980
Tècnica mixta sobre paper. 50 x 65 cm.
Col·lecció particular de la família Alvero. Roses.


Diumenge passat va ser l'últim dia per poder visitar l'exposició retrospectiva de pintures de Jaume Turró, Xameca (1929-2005). En Xameca va ser molts anys l'artista de Roses, quan encara Roses no era una ciutat. En un poble petit, quasi tothom coneixia al seu artista local. El podies trobar fàcilment a molts llocs habituals: al bar La Sirena, a la platja, al pub Barbarossa o pels carrers dels voltants de la plaça Sant Pere, segur que acompanyat del seu amic en Mitja Garba.

L'exposició, un seguit de conferències i l'edició d'un catàleg a càrrec de l'Ajuntament de Roses, han servit per recuperar o donar a conèixer la seva personalitat i obra a les noves generacions i nous ciutadans. Era tot un personatge: corpulent, un tros d'home, amb caràcter fort, però alegre i proper. Bohemi, solter convençut i molt amant de les dones, un solitari amb un punt d'excentricitat que sabia explotar molt bé. Crec que era estimat de debò entre els rosincs. Al menys, així ho va demostrar aquesta exposició, que sobre tot reunia pintures propietat de particulars de Roses, una dada emocionant, perquè, apart dels homenatges o de formar part del fons del Museu de l'Empordà, la memòria d'en Jaume Turró es mantindrà sempre viva mentre els seus quadres pengin a les parets de les cases del poble a on va nèixer, viure i morir. Les cases de la gent que li varen comprar obra perquè el coneixien, els hi agradava el què pintava, sabent o no què era allò del cinetisme, el cubisme o el surrealisme, tot i que a la comarca és difícil no saber-ho, perquè l'ombra de Dalí sempre ha estat allargada, també per l'obra del mateix Xameca. Però no era l´únic referent, a les seves pintures i dibuixos s'hi poden veure influències també de Jean Arp, Fernand Léger o Joan Ponç per di-ne uns quants més, tot passat per una personalitat pròpia on hi afloren temes com el futbol, l'omnipresent nu femení, curculles, barques, xarxes, la platja, la Tramuntana... el seu món.

Jo també vaig tenir ocasió de poder conèixer una mica en Xameca. Em recordo aparcant la bicicleta davant la sala de la Caixa de Girona quan ell hi feia exposicions als estius, amb molta vista perquè la seva obra tenia molt èxit entre els turistes estrangers que passaven les vacances a la Costa Brava. Més tard, va accedir a que li fes una petita entrevista per a un treball de la facultat, que em sap greu haver perdut, però ara tampoc aporta res que no es trobi als textos del catàleg. Vàrem repassar la seva intensa vida de futbolista, la bohèmia a París, breu però no menys intensa (s'hi va polir una herència) i a on es va obrir a l'art de les avantguardes, el retorn al poble, el treball de pescador i els inicis de pintor. Va ser interessant i també divertit, sobretot quan li vaig demanar pel significat d'una de les seves pintures cinètiques que hi havia al restaurant on estàvem parlant mentre sopàvem. Em va respondre que era una oda a la Tramuntana i, de cop, amb sorpresa general de tots els presents, va alçar la veu per començar a declamar alguna cosa que començava més o menys així: rauxa de vent, espina de peix... La rauxa d'un autèntic artista bohemi que, com deia ell mateix, mai va necessitar massa per viure tal com va voler.

[Foto: Xameca fent la postura del pi a la platja de l'Almadrava de Roses C. 1970. Fons Maria Teresa i Ramon Caselles. Font: Ajuntament de Roses]

+ Jaume Turró, Xameca, Retrospectiva (1955-2005). Roses: Publicacions Municipals. Ajuntament de Roses, 2010. ISBN: 978-84-606-5207-6.

[TorontoTV: Nina Simone: Ain't Got No...I've Got Life]

3 comentaris:

La Abutrí de Getafe ha dit...

Ains Toronto quina sort!!.
Sabes?...Una vez un verano fui con mi hermana a Roses a pasar el fin de semana y mi hermana tenía devoción por un escritor o pintor la verdad es que no me acuerdo bien la cultureta es ella,(si pasas por aquí insomrible dí el nombre del escritor o pintor),bueno pues estaba tan alucinada que me dijo,ves a saludarle(ya sabes siempre me tiraba al ruedo para reconocer el camino),total que allí estaba el pobre hombre en la puerta de su casa leyendo el periódico y ve como una loca se le acerca le da los buenos días y corta ni perezosa me metí en su casa sin yo saberlo,la verdad es que no sé en qué pensé en ese momento me metí y punto,la cuestión es que el hombre me dijo..¿Puedo ayudarte en algo? y yo como una tonta solo pude sonreírle y decirle que en realidad lo que me interesaba estaba fuera de su casa osea él.
Lo que pasa es que me dio tanta vergüenza que salí despavorida,me fui dirección a mi hermana que me decía...¿qué haces que te metes en su casa?????.
Pues te puedes creer que aun recuerdo con todo detalle su casa?
En fin.

Samedimanche ha dit...

Cada día me gusta más la bohemia atramuntanada...Y yo de mayor quiero pulirme una herencia.

Toronto ha dit...

Abutrí, que lanzada es usted, la admiro mucho!
Samedímanche, creo que lo tenemos mal, me parece que los dos venimos de famílias algo manirotas y poca herencia nos caerá!