divendres, 11 de març de 2011

Cignes negres

Joseph Cornell
A Swan Lake for Tamara Toumanova
(Homage to the Romantic Ballet),
1946
[The Artchive]

Si Black Swan (Darren Aronofsky, 2010) estigués ambientada als anys 40', les Odette i Odile d'El llac dels cignes que Nina (Natalie Portman) balla a la pel·lícula, ben segur que haurien impressionat a Joseph Cornell, un assidu dels ballets al Metropolitan Opera House de Nova York d'aquella època. Però, a diferència de les ballarines que va conèixer Cornell, i en especial la russa Tamara Toumanova, Nina mai l'hauria rebut durant els assaigs o al seu camerino. No estaria per cap visita, tan obsessionada com està per ser la perfecta reina dels cignes i, sobre tot, la perfecta Odile, el cigne negre que la portarà a ser abduïda pels seus propis deliris paranoics. Deliris que són el millor de la pel·lícula pel meu gust. Una pel·lícula molt angoixant sobre un guió ple de tòpics molt gastats, però que, malgrat tenir-los, desprèn una força terrible, que t'arrossega fins al ball final. Quin gran moment quan el cigne negre desplega les ales!

Tamara Toumanova i Serge Lifar ballant El llac dels cignes. [Ca. 1936-1941]
Fotografia de Max Dupain [Wikipedia]

Joseph Cornell va conèixer a Tamara Toumanova l'any 1940 a Nova York. Ella era la primera ballarina dels Ballets Russos de Monte Carlo, dirigits per Wassely de Basil, i es van fer amics. Cornell assistia convidat a alguns assaigs i a tots els espectacles que la Toumanova estrenava a la ciutat, El llac dels cignes entre ells. L'observava entre bambolines i la visitava al camerino. Poc després, Cornell començaria a treballar en una sèrie de caixes inspirades en El llac dels cignes que es va allargar durant cinc anys. Deborah Solomon a Utopia parkway* expilca que: Les caixes es basen en el acte II del ballet, el moment de l'obertura quan un malvat mag, decidit a mantenir Odette lluny del seu amant, la converteix en un cigne. Més tard, l'encanteri del mag es trenca i Odette arriba al seu príncep. Però a les caixes de Swan Lake de Cornell, el desig no acaba mai. Somiava amb el seu camí en un bosc romàntic, on la dona que estimava vivia de forma permanent com un ocell"*. Un dels materials més preuats que va utilitzar Cornell per a la sèrie de caixes serien alguns retalls de roba del vestuari de la Toumanova per interpretar la reina dels cignes, que ella mateixa va accedir a que els retallés.
Salomon també parla de com les relacions entre els dos amics es van anar refredant. Va ser just quan la Toumanova va tenir un dels seus més grans èxits de crítica i públic a Nova York, interpretant un paper que altres vegades ja havia ballat, però se li resistia a sortir perfecte. Quin paper era?: “La relació de Cornell amb Toumanova es va fer més tènue durant la tardor de 1941, quan la companyia de Basil es va mudar al Metropolitan Opera House, a Broadway - 39th Street. Toumanova estava ballant en un nou ballet, The Magic Swan, que va ser ressuscitat de l'acte III d' El llac dels cignes de Txaikovski, i els crítics van coincidir que havia madurat enormement des de la primavera anterior. Com Edwin Denby va dir, "Quan balla és una qüestió de vida o mort. Ballant pot haver altres coses, però no veig res que sigui més gran."”* .
Toumanova es va envoltar de nous amics, coneguts i aduladors del món de la faràndula novaiorquesa, i va deixar de banda a Cornell, qui no va trigar gaire en oblidar-la i passar a interessar-se més per una altra artista, ni més ni menys que Hedy Lamarr. Però això ja és una altra història que no té res a veure amb cignes negres.

*Salomon, Deborah. Utopia Parkway: the life and work of Joseph Cornell. Boston: artWorks- MFA Publications, a division of the Museum of Fine Arts, 1997. ISBN: 0-87846-684-3. Pàg. 122 i 123.

[Torontoràdio: Piotr Ilitx Txaikovski: El llac dels cignes, Acte II, Escena 10]

2 comentaris:

Insonrible ha dit...

Increíble todo el tema que le sacas a tu adorado Joseph Cornell. Eso sí que es tenerlo contínuamente presente. Et truco un dia d'aquests (que no sigui plujós).

Toronto ha dit...

Bueno, es lo que tiene ser fan! Y a ver cuando alguna editorial se decide a traducir Utopia Parkway, que mi traducción ha quedado algo chusca... Ens veurem aviat Insonrible.