Polly MorganDead ringer i Receiver, 2009
Una de les coses que m' agrada de viure al camp és la presència dels ocells. Els veig des de la finestra, passejant pels camins o al tram d'entrada del poble quan hi passo amb el cotxe i fugen esvalotats per la fressa del motor. Moltes vegades em quedo parat observant-los, sobre tot des de darrera de les finestres de casa, que és quan més aprop els tinc, perquè gràcies a la llum del dia, que fa mirall sobre els vidres, ells no em poden veure. Semblen tan fràgils saltirolant lleugers per les branques. Veig molts pardals, més enllà dels que poblen el meu cap. Veig un pit roig, crec que sempre és el mateix, que cada migdia s'atura una estona sobre la barana del pas del rec i sembla que em vulgui dir alguna cosa. I vaig al·lucinar amb els colors d'un parell de gaigs volant entre les alzines, que no en havia vist mai cap de gaig, ni sabia com es deien aquests ocells, però per les franges de plomes blaves, llampants, quasi turquesa, de les ales, va ser fàcil esbrinar el seu nom amb una guia il·lustrada. Pels camins em trobo una àguila que sol reposar sobre els cables elèctrics, no és massa grossa, o potser és un aligot, però quan vola, tota estesa és espectacular. Garses i corbs que baixen pel terra dels camps buscant algun cuc. De nit, entre les branques d'una olivera, he vist els ulls brillants d'un mussol. Molt aviat tornaran les orenetes, com ja ho ha fet la primavera. L'any passat van fer niu al traster del pati i aquest es trobaran que he tancat la porta... Va ser bonic tenir-les d'hostes, però amb les seves cagarades deixaven el terra molt brut. Ara no pensin que giraré cap a l'extrem de l'odi i em faré caçador furtiu, els prefereixo vius i en llibertat els ocells, tot i que els dissecats de Polly Morgan, l'artista taxidermista, m'agraden molt. En fi, els ocells em donen petits moments de felicitat, però també em recorden el final de Blue Velvet (David Lynch, 1986), que no tot és el que sembla i vivim en un món estrany:
Vagin del minut 6 al 7:45
[Totes les imatges: Polly Morgan ]
[Torontoràdio: Single: Pío Pío]
2 comentaris:
A mi me encantan los Mussols son espectaculares...Qué pensarán esas pequeñas cabezitas?.
¿Crees que nos verán igual de guapos y curiosos que ellos?.¿O que solamente nos miran con curiosidad pensando en como será el sabor de nuestra carne?.
Ainxxxx tengo tantas preguntas para ellos!!.
Pero siempre se les estudia,como vuelan como comen como hacen sus nidos pero no se paran a estudiar sus pequeñas cabezitas...Por qué sus comportamientos son como son.
En casa de mis padres tenemos un pajarillo,una Cardenera,hace años que está con nosotros ya que mi padre era un fan de los pájaros y mi madre una gran detractora por las cacas de los pájaros,pero durante una temporada paseaba por casa suelto se llama Juanillo(el pájaro)y cuando le hablas te contesta y dice su nombre!!.
A mí es que estas cosas me dejan totalmente alucinada!!.Así que cuando voy a casa de mis padres lo primero que hago es abrir la puerta del balcón y salir a saludar a Juanillo para que el me conteste...Juanillo,juanillo,a su manera.
Curioso.
Besos Ardilla.
Me has de presentar a Juanillo!
Algo me había contado tu hermana, también que unas cuantas veces os robaron los pájaros del balcón! Es todo un mundo ese de los concursos de pájaros, las jaulas con sus fundas de cremallera y las reuniones en las plazas. Petons Abutri!
Publica un comentari a l'entrada