La Strada Franck Pourcel y su Gran Orquesta de Cuerda
Passejant un dissabte al matí pels carrers de Girona, entre la Plaça de Sant Feliu i el riu Onyar, vaig trobar en un petit mercat d'antiguitats i altres andròmines aquests dos discos de vinil de quatre cançons:
La Strada, a càrrec de Franck Pourcel y su Gran Orquesta de Cuerda. En realitat, són només dos temes a la cara A: el vals de Gelsomina i el tema principal versió bolero, tot música de Nino Rota per a la pel·lícula de Federico Fellini. És poc, però no em vaig poder resistir a la portada amb la foto colorejada de Giulietta Masina. Després, un cop escoltat, vaig comprovar que a la cara B, Pourcel, sense moure's un pèl del seu inseparable perruquí, dirigeix dues peces també molt boniques: Quejas de Montmartre (Complainte de la butte), música de Van Parys per a la pel·lícula French Cancan de Jean Renoir, i al darrer tall, tot un clàssic parisenc, el vals Sous le ciel de Paris d' H. Giraud. Aquest E.P. es pot escoltar a Spotify, però amb la pluja de l'agulla sobre el vinil, sona encara més melancòlic!
L'explosiva Abbe Lane, a la cara A canta el ¿Qué será será?, que primer havia fet popular Doris Day a El hombre que sabía demasiado d'Alfred Hitchcock, i un ¡Ay! Que me vuelvo loca, que torna boig a qualsevol que l'escolti (o la vegi com movia les caderes). A la cara B: el calypso Banana boat, que abans va fer famós Harry Belafonte i després, en la mateixa versió de Belafonte, Beetlejuice! El darrer tall és per Very satisfied, composició de Xavier Cugat, que llavors era el seu marit, molt satisfet de convertir a Abigail Francine Lassman (una joveneta que venia d'una tranquil·la família jueva de Brooklyn) en l'autèntic cicló sensual Abbe Lane, estrella dels millors nightclubs nordamericans, protagonista de musicals de Hollywood, shows de televisió i amb grans èxits a Espanya i a Itàlia. El disc és de 1958, Abbe Lane en la seva millor època, cantant en anglès i castellà. Actualment, Abbe ronda la vuitantena d'edat i està feliçment retirada. Va ser la bomba, però la meva esposa de Xavier Cugat preferida seria la següent a Abbe, em refereixo a la murciana més internacional del planeta i la galàxia: María del Rosario Pilar Martínez Molina Baeza de Rasten... , la gran Charo Baeza: Dance A Little Bit Closer per Charo.
El vídeo clip és de 1977 (records des del bressol...) i la imatge no és massa bona, però no té pèrdua... Anglès amb accent de Múrcia i fraseig brutal en castellà: Acercate y oye como va mi corazón... Y haremos el amor hasta que te vuelvas loco, loco, loco!
El vídeo clip és de 1977 (records des del bressol...) i la imatge no és massa bona, però no té pèrdua... Anglès amb accent de Múrcia i fraseig brutal en castellà: Acercate y oye como va mi corazón... Y haremos el amor hasta que te vuelvas loco, loco, loco!
L'E.P. d'Abbe Lane també es pot escoltar a Spotify, però amb la pluja de l'agulla sobre el vinil, sona encara més explosiu!
5 comentaris:
Quina enveja aquestes troballes. El Banana Boat promete. És música de primavera total. Explosiva i florida. Besos.
Ei, i per només 7 euros els dos! El calypso Banana Boat de Belafonte, con permiso de Robert Mitchum y su dry martini, canción ideal de primavera a verano. Rompiendo pistas, plazas de pueblo o salones cabareteros que se tercien... Besos Insonrible!
Te salen al paso las maravillas de kistch de ayer, hoy y siempre...qué envidia!
Por cierto, busca las imágenes de Charo en Vacacones en el mar, que no te debes acordar...como no habías nacido...
Jo, toronto!!! No paro de ponerme el videoclip de la Charo... ¡Me encanta! Es loco, loco, loco...
Samedimanche, pues de verdad que no me acordaba! Reconozco que sí había nacido (nada, un bebé!) y estaba enamorado de Julie, la relaciones públicas bizca y bebía sin parar trina piña colada porque del Caribe la traía Isaac, el camarero afro!
Insonrible, jajaja! Yo tampoco puedo parar con Charo! A mi manera, baile rollo el Sr. Tornasol, cuando al final suena el vibrafono todavía sigo y sigo, sin música ni nada! Loco, loco, loco!
Publica un comentari a l'entrada