dimecres, 10 d’agost del 2011

Happy fingers


The 5000 fingers of Dr. T
Roy Rowland
(1953)

Sortint de l'exposició d'anuncis publicitaris amb les estrelles de l'era daurada de Hollywood, vaig passar per la botiga del mateix Museu del Cinema de Girona, que es molt petita però sempre ofereix una bona selecció de llibres sobre cine i pel·lícules en DVD. Hi vaig trobar una joia bizarra del technicolor: el musical Los 5000 dedos del Dr. T! Dirigida per Roy Rowland el 1953, segons el documentat llibret que inclou la fantàstica edició de L'Atelier 13, el projecte original volia comptar amb grans estrelles del moment com Danny Kaye en el paper del malvat Dr. T, i Bing Crosby d'heroic lampista. Però a causa d'una retallada de pressupost i d'alguns noms descartats per estar sota sospita en plena cacera de bruixes del senador McCarthy... van haver de recorre a actors de televisió que normalment feien de secundaris pel cinema.


El videoclip de No más rocanrol de Parade, el músic murcià (i també un xic marcià), està fet amb una selecció d'imatges de Los 5000 dedos del Dr. T. La cançó forma part del seu últim disc: Materia Oscura (Jabalina, 2011).


Los 5000 dedos del Dr. T és d'aquelles pel·lícules que et queden gravades de petit quan la veus per casualitat a la tele una tarda de diumenge (igual que amb la primera adaptació al cine de Charlie y la fábrica de chocolate, que aquí es va dir Un mundo de Fantasía (Willy Wonka and the Chocolat Factory, Mel Stuart, 1971) i fins molt temps després no la recuperes i dius: era aquesta! (i també t'assabentes que és una pel·lícula de culte, que sempre m'ha semblat una etiqueta sense sentit, com la de cinema d'autor).

Malgrat passar amb més pena que glòria a la seva època, la imaginació i la fantasia d'aquest malson musical (què ben trobat portar el gènere de l' ara t'ho dic cantant al món del somnis, allà a on tot és possible!), són encara avui captivadores. El guió i la lletra de les caçons són del Dr. Seuss, l'escriptor i dibuixant que va crear també el malhumorat Grinch. La banda sonora, en sintonia amb alguns passatges familiars de la història de tall tradicional i tòpic, potser és un pèl ensucrada, però té moments impagables gràcies al so hipnòtic del theremin i d'algunes lletres gracioses i més o menys enginyoses. Sobre tot, el que més impressiona són els decorats, obra del txec Franz Planer. Aquí sí que ho van clavar: escales que pugen sense arribar a enlloc, túnels i passadissos infinits, torres en espiral i perspectives impossibles, presons subterrànies infernals, estances barroques amb gàbies d'or, l'immens piano pels 500 nens, tot el castell del malvat en sí, dispositius amb mil bombetes de colors i, en definitiva, el cartró-pedra al poder. I no oblidem l'extravagant i acolorit vestuari!

Foto promocional amb Tommy Retting
i dues acompanyants.
[Foto: Desuko]

És rar que Hollywood no hagi pensat mai en fer-ne una nova versió. Tim Burton semblaria perfecte, però dels directors de cinema d'avui, el que crec que més s'acosta a aquella estètica del decorat artesà tant imaginatiu, un punt naïf i senzill, però sorprenentment espectacular, és el Michel Gondry d'alguns videoclips (per exemple, el Bacherolette per a Björk) o de La ciencia del sueño (2006) i de Rebobine, por favor (2008). En tot cas, mentre s'ho pensen o no, tindrem sempre l'original. I per cert, amb una gorra vella i un guant de plàstic inflat... podem tenir també un barret com el d'en Burt, el nen protagonista. Customitzin i happy fingers!

[TorontoTV. Parade: No más rocanrol]


2 comentaris:

Samedimanhe ha dit...

Te veo con el gorrito de dedos...tenes ese tipo de belleza a la que sienta bien los gorritos extravagantes.
A tu selección de films de culto desde la infancia, añade El hombre con rayos X en los ojos ( rarita para un niño, pero ¡qué technicolor!) y la suscribo totalmente. Pero por favor, que nadie haga un remake de los "dedos", ni del doctor Phibes, ni de El mago de Oz, que ya estan bien como están.
Bon voyage!

Toronto ha dit...

Sí, basta de remakes en general!