2011
Quan el boom d'Avatar de James Cameron, vaig anar al cine i em va agradar tot el tema visual, però gens el discurset barat d'ecologisme new age de la història. Després, també en 3D, havia vist Coraline, una nova obra mestra de l'animació d' Henry Selick, adaptació d'un conte preciós i sinistre de Neil Gaiman. Però no ha estat fins veure Pina de Wim Wenders que m'he fet fan total del cinema en tres dimensions.
He vist ballar en vàries ocasions la companyia de dansa que dirigia Pina Bausch, fins i tot a ella en persona ballant a la mítica coreografia Cafe Müller al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, poc abans de que morís. L'emoció d'un espectacle en viu és impossible de reproduir en una pel·lícula i bla bla bla, però Wenders crec que s'hi ha apropat molt. La tècnica del 3D hi té tot a veure: crea a la pantalla una capsa màgica a on, des de la butaca i si et deixes portar, tens la sensació d'entrar als escenaris (als decorats dels teatres, als espectaculars interiors d'edificis, o als paisatges naturals i urbans de Wuppertal). Sembla que puguis tocar els ballarins, pots veure com mai s'havien vist els seus moviments i les expressions dels seus rostres, o , amb l'ajuda del so, sentir més aprop la seva respiració, quedar més trasbalsat encara per l'excel·lent música que sona a cada peça (brutals els minuts inicials amb La consagració de la primavera). Només falta que ens esquitxin la suor, o l'aigua i la terra quan s'hi rebolquen... però per això ja necessitaríem una, dues o tres dimensions més... i ben segur que algun dia arribaran. De moment, tant de bo que més directors es passin al 3D amb resultats tan bells i poderosos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada