Jayne Mansfield
Al gran pessebre de Las Vegas, la cabellera rossa oxigenada i el cos exuberant de Jayne Mansfield haurien donat per a les dues bandes enfrontades d'uns pastorets, segur que molt més exòtica i excitant que la representació, un fart casta, del bé i el mal que va escriure Folch i Torres. Imaginin a l'arcàngel Jayne Gabriel amb túnica blanca de seda, escot generós i faldilleta molt, molt, curta, tocant la lira sobre núvols de cotó. O a Jayne Lucifer amb mini biquini vermell sobre roques volcàniques, daurant la seva pell entre les flames. De fet, són dos papers que ella va viure. Se sap que va passar una temporada a l'Infern, amb Anton La Vey, un dels seus amants, suprem sacerdot d'una secta satànica. També que quan la van deixar de trucar de Hollywood, les drogues i l'alcohol la van fer pujar més sovint al Cel... Una vida intensa la de la Mansfield, que va acabar tràgica i amb un final sobtat - com el de tantes estrelles -, l'estiu de 1967, en un accident de cotxe que es va convertir en un mite sobre la mort d'un mite.
L'estiu passat, l'editorial francesa Grasset publicava Jayne Mansfield 1967 de Simon Liberati (recent Premi Fémina 2011), biografia novel·lada d'aquesta gran sex symbol nord-americana dels anys cinquanta. Diuen que ho era, però que de segona fila, que si l'eterna imitadora vulgar de Marilyn Monroe, que si de Sèrie B... En fi, bo o dolent, cel o infern... Amb moments impagables com aquest, jutgin vostès mateixos:
... Rovellló i Lluquet caient en la temptació...
2 comentaris:
Otro gallo cantaría!!
Bon Nadal, esquirolet!
Pues sí, la que cantaria seria la polla... xica, pica, pellarica, camatorta i becarica! Bon Nadal!
Publica un comentari a l'entrada