Bird, book & mail art

Bernat Casanova

Picaflores

Aquarel·la sobre partitura

20 x 14 cm.

2011

Va coincidir amb el primer diumenge que les parades de llibres del Mercat de Sant Antoni de Barcelona es posaven sota un nou sostre provisional al carrer Comte d'Urgell, a on estaran mentre durin les obres de l'edifici del mercat. Hi havia la mateixa gentada de sempre i, excepcionalment, per donar un to festiu al canvi de lloc, tocava una banda de jazz i els de la Moritz (que són del barri) repartien cerveses gratis. Algunes parades, però, continuen al carrer de Tamarit, fora del recinte principal. En una d'aquestes parades hi vaig trobar aquell dia els collages de Bernat Casanova, i a ell mateix, que es va presentar darrera el taulell i me'n va vendre un. A la seva targeta de visita hi posa: book & mail art. Són petites composicions a base de fulls de llibres, partitures, segells, bitllets... tots antics. Sobre les bases dels collages de documents i altres papers, acostuma a pintar aquarel·les (especialment boniques les d'ocells) o enganxar-hi plomes, plantes i flors seques (premsades a la manera d'un herbari), retalls de paraules i frases soltes molt evocadores que poden coincidir amb el títol de l'obra.

Bernat Casanova

Sus ojos eran mares azules

Il·lustració sobre collage

21 x 29 cm.

2011

A la parada del mercat, Casanova ven collages de formats petits a preus més que assequibles. Per veure i comprar obra seva, també de formats una mica més grans, és artista resident de la Galeria Maxó, situada al barri d'un altre mercat de Barcelona, el del Born.

+ collages de Bernat Casanova

[Totes les imatges: Galeria Maxó]

[Torontoràdio: The Trashmen: Surfing bird]

Corredora de fons

Àngels Ribé

Work is the Effort Against Resistance,

1976

El treball és l'esforç contra la resistència... Arrel de l'exposició retrospectiva d'Àngels Ribé al MACBA, em pregunto per la vigència (resistència) de propostes dels anys 60' als 80' d'aquest tipus d'art, el conceptual. Han passat quatre dècades des dels primers treballs i si em diguessin que és l'obra d'una artista jove d'ara, doncs m'ho creuria perfectament. Només noto el pas del temps en algunes instal·lacions per l'ús d'aquells carretons rodons i sorollosos dels antics projectors de diapositives. Però per la resta, queda clar que Ribé va ser una pionera i que les formes del seu discurs (interactuar amb el públic, jugar amb el propi cos i amb elements efímers, projeccions, fotos, accions, escriure frases en un mur ...) han tingut continuadors que poc més han aportat. I per això la meva primera impressió al sortir del MACBA va ser de certa desil·lusió... però per comprovar també que els continguts, molt lligats al compromís de l'artista amb el temps que li ha tocat viure, romanen pràcticament intactes. O perquè encara avui, el conceptual és un art minoritari. Un art que no permet una comprensió total sense una informació prèvia, que requereix, per tant, un esforç extra que pocs estan disposats a dedicar-li (encara que això és extensible a tot l'art, ja sabem que n'hi ha que entra més fàcilment pels ulls, malgrat no ens informem massa de què va). Amb el conceptual, la tendència general és no entendre res i tancar-se en banda, que això no és art i que ens estan prenent el pèl, quan, normalment, són propostes que tenen un contingut molt elaborat i que sempre conviden a pensar. Només cal una actitud més oberta, perquè ben explicades, poden arribar a convèncer al més agnòstic.

Àngels Ribé 3 punts (2), 1972

+ En el laberint. Àngels Ribé 1969-1984. Al MACBA fins el 23 d'octubre de 2011.

[Totes les imatges: MACBA]

[Torontoràdio: Talking Heads: Road to Nowhere]

L'Àlbum del xino

Joan Colom

Sèrie Raval,

Barri xino de Barcelona, 1958-1961.

Aquestes dues fotos formen part de l'exposició Joan Colom. Album, a la Fundació Foto Colectania de Barcelona. D'entre totes les senyores del xino que Colom va retratar, hi havia una que no he trobat per Internet per posar-la aquí. Era la foto d'una noia rossa, amb un abric de quadres, una mica diferent de la resta de noies. Em va fer pensar en Giulietta Masina i, al moment, la música de Les nits de Cabiria em va acompanyar mentalment fins que vaig sortir de la fundació.

Quan a casa poso un disc recopilatori de les músiques que Nino Rota va fer per a les pel·lícules de Fellini, a l' arribar al tall 7 del tema de Cabiria... no em puc estar mai de ballar-la al més pur estil Tornasol! Allà però, em vaig contenir, sobre tot per a que no em fessin fora i poder acabar de veure l'exposició, que és sen-sa-cio-nal.

Joan Colom en acció

I aquí repesco el reportatge de televisió Memòria fotogràfica, centrat en el vergonyós cas de la venda de l'arxiu d'Agustí Centelles pels seus fills i hereus. Però a on també hi apareix Joan Colom, explicant el seu mètode de treball, tan discret com efectiu, el fotogràf clandestí li diuen: la càmera estacada amb la cadeneta al canell i sempre atent al seu voltant, esperant el moment ideal per disparar, moltes vegades amb la càmera a l'alçada de la cintura; l'emotiu retrobament amb un dels protagonistes d'una de les seves fotos de nens del Raval; l'impecable arxiu ordenat que manté amb noves incorporacions; la intenció (aquesta sí exemplar) de donar-ho tot a una institució com ara el MNAC i sense esperar ni un euro a canvi.

[Totes le fotos de Joan Colom. Fundació Foto Colectania]

[Torontoràdio: Nino Rota: Le Notti di Cabiria]

Servaisgrafia

Raoul Servais

Sirene

(2 fotogrames)

1968

Cadascú té els seus dibuixos animats de referència. Ara a mi em ve al cap el pobre Coiot amb cent cartutxos de dinamita XXL (marca Acme) estacats a l'esquena caient per un penya-segat. Explota quan arriba al terra, però s'aixeca de seguida, tot socarrimat s'espolsa i en un no res ja és a punt per perseguir de nou al repel·lent Correcamins (mec-mec)... Si no hi ha res més surrealista que els dibuixos animats, no és estrany que els artistes surrealistes s'hi fixessin (com també en Buster Keaton i Charles Chaplin, que eren com dibuixos animats de carn i ossos). I si hi ha un artista surrealista que ho ha portat a la pràctica com cap altre, aquest és el belga Raoul Servais.

El Festival de Cine de Huesca i Intermedio han editat conjuntament en DVD l'obra completa de curtmetratges d'animació de Raoul Servais. Deu curts d'entre el 1963 i el 2001. Els primers curts dels seixanta (La nota desafinada, Chromophobia, Sirene i Goldframe) tenen un discurs marcadament de protesta política i social, especialment els desastres de les guerres. Però a més, tenen una factura molt bonica. Una estètica que barreja els ninots del cartoon típic nordamericà, amb elements més propis de l'animació dels països de l'Est (com ara uns fons austers) i amb un aspecte sinistre molt de l'expressionisme alemany. Si congeles la imatge amb el botó de pausa del DVD, et pots passar estona veient els detalls d'un munt de dibuixos que no et cansaries de veure fora de context, emmarcats i penjats a la paret. Als 70', el dibuix canvia i s'apropa al còmic, potser per donar més força a la denúncia política de l'argument (To speak or not to speak i Operation X-70, aquest darrer inspirat en la Guerra del Vietnam).

(... el crit de l'harpia em fa molt riure, no ho puc evitar...)

Harpya és una de les petites joies (petita per ser un curt) de Servais, i va marcar un nou rumb en el seu treball. Premiada amb la Palma d'Or de Cannes l'any 1979, va ser el primer curt d'animació on barrejava dibuix i actors reals, una tècnica que batejaria com Servaisgrafia i que transportaria al seu llarg més ambiciós (Taxandria, 1994) i a dos curts més que també formen part de l'antologia: Papallones nocturnes (bonic homenatge al pintor surrealista Paul Delvaux) i Atraksion, ja del 2001, el darrer treball de Servais fins ara, una nova obra mestra. Vegin si no:

L'edició es completa amb un llibret que inclou un estudi biogràfic de Servais, una entrevista feta per a l'ocasió i les fitxes tècniques dels curts.

+ Fundació de Raoul Servais

+ Raoul Servais a Wikipedia

Devorame otra vez

Pablo Picasso

Acròbata a cavall

París, 1905


Oli sobre cartó,

100 x 69,2 cm.


[Virginia Museum of Fine Arts]

Fa uns dies, parlant de París amb Samedimanche perquè hi anirà de vacances aquest estiu, vaig tenir un lapsus i enlloc de dir Midnight in Paris, el títol correcte de la pel·lícula de Woody Allen, vaig dir Nigthmare (malson) in Paris! Podria semblar que el meu subconscient em va trair perquè la pel·lícula no m'hagués agradat, però no és el cas. Per sobre del París de postal, dels tòpics de comèdia romàntica, o aquella imatge arquetípica i de caricatura dels americans rics de vacances d'alt standing per Europa... crec que la pel·lícula té allò que la fa diferent i arriscada (i al límit del ridícul i la pedanteria sense caure-hi), allò que no convé que sàpiga algú que la vulgui veure i no ho hagi fet encara, per tant, si és el cas, millor que no continuï llegint...

Vaig trobar molt divertits i estimulants els viatges en el temps que el protagonista de Midnight in Paris fa al París del passat, el de les avantguardes artístiques de principis del segle XX. I que conegui, entre d'altres, a Dalí, Buñuel, i a tot el cercle de Gertrude Stein, inclós Picasso. Aquella època sempre m'ha semblat fascinant, amb artistes que admiro moltíssim... sobretot per la seva obra, és clar. No sabré mai si el meu subconscient tenia raó i en persona devien ser un malson de paios! Les biografies de vegades donen pistes: Sobreviure a Picasso, per exemple...

Pablo Picasso

Autorretrat amb paleta

París, 1906

Oli sobre tela, 91,9 x 73,3 cm.

[Philadelphia Museum of Art]

I tot això ve perquè, ara mateix, al Museu Picasso de Barcelona, un pot fer-se una mena de midnight in Paris amb Picasso. L'exposició Devorar París, Picasso 1900-1907 es un viatge al Paris dels artistes bohemis amb taller a Montmartre, el dels mil cafès i bars on parlar i discutir d'art amb una copa d'absenta al davant, dels balls sota els fanalets del Moulin de la Galette... o del cabaret de l'altre molí, el Rouge, el de les fires, teatre, llibreries, circs... L'exposició (molt pedagògica i amb l'excel·lent oportunitat de veure quantitat d'obres prestades d'altres museus d'arreu del món) mostra com tot l'entorn efervescent de la ciutat i l'assimilació dels mestres més rupturistes de la generació anterior (Puvis de Chavannes, Van Gogh, Gauguin, Tolouse-Lautrec, Rodin...) van propiciar que els nous artistes a la ciutat revolucionessin l'art a nivell mundial. I allà estava Picasso, des del principi, amb només 19 anyets. Provinent d' Espanya, el seu va ser també un viatge en el temps, però en aquest cas cap al futur.

+ Devorar París: Picasso 1900-1907. Museu Picasso de Barcelona, fins el 16 d'octubre de 2011.

[Torontoràdio: S. Bechet i J. Brousolle: Si tu vois ma mère]

Records de Rachel

Sean Young

Polaroid,

1981

Llegeixo en una notícia breu del Fotogramas d'aquest mes de juliol que Sean Young va penjar fa poc a la seva pàgina web una col·lecció de polaroids fetes durant el rodatge de Blade Runner (Ridley Scott, 1982). Són un total de 30 fotos, on apareix retratada ella sola o al costat d'alguns dels seus companys, com ara Harrison Ford, Rutger Hauer i Edward James Olmos, entre alguns dels actors famosos del repartiment, però també amb Scott, el director, i d'altra gent de l'equip tècnic més anònima.

És un record molt bonic el que guardava Sean Young i que ara s'ha decidit a compartir amb els seus fans. Bonic i una mica inquietant, tenint en compte la importància de les fotos per Rachel, el seu personatge a la pel·lícula.

////

+ Totes les Blade Runner Polaroids .

[Torontoràdio: Parade: Construye a tus amigos]