dimecres, 26 d’octubre del 2011

Vanitas


Juan Gatti
Ciencias naturales
Collage, 2011

Ciencias naturales és el títol de la sèrie de collages de Juan Gatti que el proper divendres 28 d'octubre deixaran les parets de La Fresh Gallery de Madrid, la galeria d'art de Topacio Fresh.


/////77/


Dissenyador habitual dels cartells, títols de crèdit, altres imatges promocionals o que formen part de l'ambientació de moltes pel·lícules de Pedro Almodóvar, Gatti va començar aquesta sèrie justament a partir de l'encàrrec per a La piel que habito. A la pel·lícula, es poden veure dues d'aquestes obres penjades al despatx del personatge (un cirujà plàstic) que interpreta l'Antonio Banderas. Ciencias naturales són collages digitals a partir d'il·lustracions dels atles de ciències naturals del cos humà, ocells, insectes, rèptils, curculles i botànica del segle XIX. El resultat de la barreja és molt bonic, però una bellesa enverinada, perquè porta lligada el pòsit de la fragilitat davant el pas del temps, de la mort, com una revisió colorista de les vanitas barroques.


Tota la sèrie Ciencias naturales a la web de La Fresh Gallery.


[Torontoràdio: Il Giardino Armonico: Concerto for four violins in B minor. Antonio Vivaldi]

dilluns, 24 d’octubre del 2011

Noi pomodori


Yo te conozco
Tú me conoces
Nosotros nos conocemos
Ellos no se conocen
Nadie se conoce
Habitamos la misma ciudad
Vivimos bajo el mismo cielo
Respiramos los mismos virus
Pisamos las mismas aceras
Tenemos en común un panadero
Cantamos las mismas canciones

Un teléfono nos une
Nos prestamos un jersey
Usamos llaves iguales
Cenamos la misma cena

Nos amamos
Yo te regalé una rana
Tú un caracol
Sin embargo tenemos
Nuestros apellidos distintos


Dime quién eres
Desconocido vecino


Single. Dime quién eres, desconocido vecino.
Noi pomodori (Elefant, 2011).

Amb una intro tan règia no podien triar millor la casa i el vestuari per rodar el vídeo-clip de Dime quién eres, desconocido vecino, cançó del darrer single de Single (Teresa Iturrioz i Ibon Errazkin), versió de la cançó original de Lucía Bosé i Gregorio Paniagua (del disc Io pomodoro, 1981) que han publicat en vinil de 7 polzades color vermell tomata. El vídeo-clip l'ha dirigit Miguel Gutiérrez amb la direcció artística del modisto Carlos Díez Díez. Les il·lustracions de la doble coberta del vinil són, com sempre, una nova meravella de Javier Aramburu.


[Fotos: Javier Aramburu]

divendres, 21 d’octubre del 2011

La crida salvatge


Nova York, 1905


Més d'una vegada havia sentit dir a casa que a ciutat, molts homes duen vestit! Volent dir que pel fet de portar corbata i camisa, americana i pantalons a joc, sabates de cordons o mocassins no significava sempre que fossin rics o ves a saber què d'important. Igual en portava un alt executiu o un venedor d'uns grans magatzems que un ministre. Quan anys després vaig anar a viure a una ciutat, vaig comprovar que, no cal ser massa observador, hi ha moltes classes de vestits.

Aquesta idea de fixa't bé que no tot és el que sembla em tornava al cap llegint el recull de contes La voz de Nueva York d'O. Henry, pseudònim de William Sidney Porter (1862-1910). Com diu el text d'Ediciones Traspiés a la contracoberta, és un reconegut escriptor, cronista d'estil brillant, irònic i famós pels girs sorpresa de les seves històries urbanes... A mi em va costar una mica d'entrar-hi, però no el vaig deixar, i al arribar a La derrota de la ciudad, no em va quedar més remei que rendir-me als seus peus (allà on estigui criant malves) fins al final. En aquest conte rodó, O. Henry explica la història de Robert Walmsley, un jove advocat amb orígens rurals que havia triomfat a Manhattan. Tenia prestigi a la feina, era elegant (... Los sastres le acechaban en la calle para conseguir alguna arruga del corte de sus pantalones...), freqüentava els clubs i les festes més selectes i estava casat amb una dona de bona família i maneres molt fines. Un viatge inesperat a la granja on ell va crèixer, farà que ella descobreixi la part més salvatge del seu marit i, era rica però no tonta, enlloc de fugir horroritzada, es queda amb l'home que a la ciutat s'amagava dins aquell vestit impecable.

Henry, O. (William Sidney Porter). La voz de Nueva York. Traducción a cargo de María Teresa Sánchez Montesinos. Granada: Ediciones Traspiés, 2011. (Breves). 119 p. ISBN: 978-84-93-7888-3-4.

[Fotografia: Heureux hasard]

[Torontoràdio: Frank Sinatra, la veu: NewYork]

diumenge, 16 d’octubre del 2011

Diaghilev i la xusma



“De momento hablaré de Diáguilev, pues mi estrecha colaboración con él durante este primer proyecto [L'ocell de foc, 1910] no tardó en revelarme la verdadera sustancia que ocultaba esta gran personalidad. Lo que más me sorprendió de entrada es el grado de resistencia y tenacidad que alcanzaba en la consecución de su objetivo. Trabajar con él era aterrador y tranquilizador a la vez, pues su fuerza era excepcional. Aterrador porque cada vez que surgían discrepancias de opinión, la lucha que emprendíamos era dura y cansada. Tranquilizador porque con él se aseguraba un buen final cuando estas divergencias se producían.

Otro de sus atractivos era la calidad de su inteligencia y de su mentalidad. Poseía un olfato fuera de serie y una facultad extraordinaria para asimilar de inmediato la frescura y la novedad de una idea y de precipitarse hacia ella con entusiasmo sin pensárselo. Con eso no quiero decir que careciera de raciocinio. Al contrario, lo tenía bien implantado, como su cuerdo espíritu, y si a menudo cometía errores o incluso locuras era porque se dejaba llevar por la pasión y el temperamento, las dos fuerzas que predominaban en él.

Al mismo tiempo su personalidad era grande y generosa, exenta de todo cálculo. Si calculaba, significaba que estaba sin blanca. En caso de que estuviera boyante se convertía en el derrochador más grande, consigo mismo y con los demás.

Un rasgo curioso de su mentalidad era su extraña indulgencia con la relativa honestidad de algunas personas de su entorno, incluso cuando era él la víctima, por más que este defecto se viera compensado por otras cualidades. Pues lo que más detestaba era la banalidad, la incapacidad, la falta de savoir-faire, en una palabra: detestaba y despreciaba a la chusma. Cosa rara, la habilidad y elegancia de este hombre tan inteligente se caracterizaba claramente por un fondo de ingenuidad infantil. No era nada rencoroso. Cuando alguien lo engañaba, no lo quería reconocer y simplemente decía: “¿Qué hay de malo? ¡Se está defendiendo!”. *

[Foto de Tamara Karsavina i Adolph Bolm a L'ocell de foc, 1910. Font: V&AM]

* Stravinski, Ígor. Crónicas de mi vida. Traducción de Elena Vilallonga Serra. Barcelona: Alba, 2005. (Trayectos; 70). 203 p. ISBN: 84-8428-252-X. P. 41-42.


Diaghilev i Stravinski. [Foto:V&AM]

L'exposició Els ballets russos de Diaghilev, 1909-1929: quan l'art balla amb la música, al Caixaforum de Barcelona fins el 15 de gener de 2012, mostra la importància del treball d'aquest gran productor que, amb la seva companyia de dansa i sent un home de mentalitat absolutament moderna, es va saber envoltar de músics, coreògrafs i artistes plàstics del seu temps. El muntatge que arriba del Victoria & Albert Museum de Londres és espectacular. Des del més petit programa de mà, passant pel vestuari dels ballarins exposat en grans vitrines (i malgrat que el pas del temps l' ha deixat una mica descolorit), a les escenografies més trencadores... tot va marcar un punt i apart que sovint començava amb estrepitosos fracassos, xiulets, escàndols i molta incomprensió, però que gràcies a la perseverança de visionaris com Diaghilev, mai no va decaure, convertint-se en l'avantguarda que revolucionaria l'art de començaments del segle XX.

[TorontoTV: Igor Stravinsky: L'oiseau de foc]


dimarts, 11 d’octubre del 2011

Èxtasi sense fi


José Val del Omar
Foto-collage

Se'm va passar l'exposició Desbordament de Val del Omar a la Virreina Centre de la Imatge perquè, fins fa molt poc, no sabia qui era José Val del Omar (Granada, 1904-Madrid, 1982). Gràcies a la connexió granadina de l'amiga Insonrible, fa uns dies que he començat a buscar les seves pel·lícules i a descobrir també una col·lecció de foto-collages molt interessants. De fet, els seus curtmetratges, amb la superposició de transparències, l'ús de diapositives, pigments i tota classe de manipulacions sobre la pel·lícula, tenen molt de collages, com ho té pràcticament tot el cinema experimental. Tècnica de retalla i enganxa a la que Val del Omar va afegir un sistema d'il·luminació molt personal (iluminación por impulsos, fantasmagòrica quan l'aplicava sobre escultures religioses), transgressions sobre els límits de la pantalla (desbordamiento apanorámico) i aportacions en el camp sonor (sonido diafónico).


//////

Dale limosna, mujer. Que no hay en la vida nada como la pena de ser ciego en Granada.

Eugeni Bonet, vídeo-artista, professor de la Universitat de Barcelona, recuperador i difusor de l'obra inacabada i desbordant de Val del Omar, manté a Internet, amb la col·laboració de la Diputación de Granada i l'Archivo María José Val del Omar-Gonzalo Sáenz de Buruaga, una pàgina web molt completa. Entre les darreres notícies que hi apareixen està la publicació del catàleg de l'exposició, comissionada pel mateix Bonet (i que l'any passat es va veure al MNCARS, amb l'actuació dels granadins Lagartija Nick), i l'edició de la filmografia completa en 5 DVD: Val del Omar, elemental de España, a càrrec de Cameo.

Fuego en Castilla juntament amb Lágrimas granadinas són dues de les pel·lícules que Val del Omar va donar per acabades... o no, perquè al darrer fotograma apareix una inquietant declaració de principis: Sin Fin.



+ Web oficial José Val del Omar

[Totes les imatges: José Val del Omar]

[TorontoTV: Lagartija Nick: Val del Omar]

dijous, 6 d’octubre del 2011

Cuixa


Dante Gabriel Rossetti
The Bower Meadow,
1872
Oli sobre tela, 85 x 67 cm.

Thin are the night-skirts left behind
By daybreak hours that onward creep,
And thin, alas! the shred of sleep...*


Primes (i molt curtes!) són les faldilles de la nit... Les Dum Dum Girls expliquen al seu blog que Dee Dee, la lider de la banda, va escriure Bedroom Eyes després de tornar d'una gira per Europa. No podia dormir per culpa del jet-lag i va recordar Insomnia *, el poema de Dante Gabriel Rossetti. Es va posar a treballar sobre el tema i les al·lucinacions al prendre una pastilla per dormir força potent van fer la resta.

Only in dreams és el segon disc, després d'un EP d'aquest mateix any (He gets me high. Sub Pop, 2011) i el disc debut del passat (I Will Be. Sub pop, 2010). Fidels a l'esperit de les bandes de noies dels seixanta, es creixen en les cançons curtes i contundents més punk-rock, i ara han comptat amb la producció de Sune Rose Wagner dels The Raveonettes, que es nota molt en el so (aquesta guitarra cristal·lina amb la que arrenca Bedroom Eyes!). Llarga vida a les llargues cames de Dum Dum Girls!

dilluns, 3 d’octubre del 2011

Obrint ostres



El Noi amb claus als ulls, El Noi Ostra i La Noia Rampoina, de Tim Burton.


L'amiga Samedimanche comentava fa uns dies que es va quedar una mica sorpresa perquè un company de feina més jove que ella no sabia qui era en Bitelchus, o Beetlejuice... Res, ni en castellà ni en anglès, ni el personatge, ni la pel·lícula. N'hi ha que tenim tanta estima per l'obra de Tim Burton que aquestes coses ens fan quasi tan freaks com els seus personatges.

El Museu del Joguet de Catalunya pot donar a conèixer a nens i adults ostres de clova tancada alguns dels personatges creats per Burton. A la sala d'exposicions temporals del museu, s'hi mostra una selecció d'il·lustracions (alerta als encara més freaks: no s'entusiasmin massa que no són els dibuixos originals, són còpies facsímils), textos (la versió catalana de Miquel Desclot) i ninots de vinil (de la sèrie Tragic toys) que pertanyen tots al seu llibre La Trista mort del noi Ostra i altres històries. També s'hi exposen altres llibres (l'àlbum sobre Alícia al País de les Meravelles i el catàleg de l'exposició que el MoMA va dedicar a Burton), i es pot fer un repàs a la seva filmografia a partir de fotos de les pel·lícules que ha rodat fins ara.

Llàstima però, que entre la selecció de textos i joguets no hi són els meus personatges preferits de La trista mort del noi Ostra: Stick Boy i Match Girl, o en Bastó i la Cerilla de la versió catalana, protagonistes d'una bonica i ardent història d'amor impossible:


///////Amors d'en Bastó i la Cerilla


En Bastó adora la Cerilla,

n'està penjat perdudament,

n'adora la figura esvelta,

la troba francament ardent.


Però ¿pot una flama encendre's

entre un bastó i una cerilla?

I tant que sí, ja ho podeu creure:

mireu-lo a ell, si no, com brilla!


Burton, Tim. La trista mort del noi Ostra. Versió de Miquel Desclot. Barcelona: Angle Editorial, 2007. 141 p. ISBN: 978- 84-96521-61-2.

+ La trista mort del noi Ostra, al Museu del Joguet de Catalunya a Figueres, fins l'1 de novembre de 2011.

[Torontoràdio: Danny Elfman: Beetlejuice]