Garras humanas

Soy el hombre sin brazos del circo

Soy capaz de fumar con los pies

Cada noche la gente me aplaude más

Pero yo me quisiera morir...

Joan Crawford i Lon Chaney

a Garras humanas (The Unknow, 1927)

de Tod Browning

No tenia per què ser-ho, però es veu que sí: la vida de Tod Browning va ser igual o més turmentada que la de les criatures i personatges que ell mateix va portar al cinema. Així es desprèn de l'estudi de José Manuel Serrano Cueto per a la col·lecció Signo e Imagen/Cineastas de l'editorial Cátedra, un repàs complet de la vida i obra de Browning, documentat a partir de l'anàlisi de primera mà de les pel·lícules que l'autor ha pogut veure (explica que moltes d'elles avui són difícils i d'altres impossibles de trobar) i d'una bibliografia selecta que inclou forces referències a les dues grans biografies americanes que hi ha publicades sobre ell.

(...) Pero tú me querias sin brazos

Por tu amor yo me los corté

Yo creía que así me ibas a querer

Y te fuiste con un domador ...

Browning era una persona turmentada... pel dolor. Arrossegava les seqüeles d'un accident de tràfic que el va deixar coix i amb una boca esguerrada que intentava disimular sota un fi bigoti.

Infatigable treballador pels estudis de la Metro Goldwyn Mayer, de caràcter prou amable i correcte amb tècnics i actors, però extremadament solitari: als rodatges no es relacionava gairebé amb ningú i, a les pauses, fugia a la caravana del set, o de seguida cap a casa un cop acabada la feina.

Després d'una llarga carrera que començà a l'època del cinema mut, i que va estar més plena d'èxits que de fracassos, va arribar el gran escàndol que provocà l'estrena de Freaks, la parada de los monstruos (1932). Portar al cinema freaks reals, com els que des del segle XIX tenien èxit per barraques de fires, circs i parcs d'atraccions (que Browning havia conegut treballant-hi uns anys abans), no va tenir la mateixa sort a les pantalles. El rebuig frontal de la societat nord-americana per aquella tropa de tolits no va deixar entreveure la paràbola sobre la mentida i la dignitat del diferent que duia dins. El fracàs comercial de la pel·lícula marcaria l'inici de la condemna del seu director a un ostracisme que només va salvar la sèrie B. Fins molts anys després Freaks no sería reconeguda com una obra mestra. Definitivament oblidat, Browning no va corre millor sort que Bela Lugosi, el seu Drácula en dues ocasions, i també va acabar els dies tancat en una mansió, però enlloc d'addicte a la morfina, alcoholitzat, fins que va morir.

La lectura del llibre convida a fer-se un cicle de les pel·lícules de Browning, començant per Freaks i d'altres que igualment no són pas tant difícils de trobrar, com ara Drácula (1931) i La marca del Vampiro (1935). O de més antigues, com Garras humanas (1927), la preferida de José Manuel Serrano Cueto, que buscant per Internet es troba sense gaire dificultat. Garras humanas és una joia del cinema mut. Protagonitzada pel gran Lon Chaney (actor fetitxe de Browning fins que va morir prematurament d'un càncer a les portes de protagonitzar Drácula) i una jove Joan Crawford. Tracta una terrible i passional història d'amor impossible en un circ de principis de segle XX establert a Madrid... Però per fer la sinopsis millor recorre, al peu de la lletra, a la cançó Garras Humanas de La Orquesta Mondragón, una altra paradeta de monstres, que sempre va retre homenatge al fascinant món de Browning.

+ Serrano Cueto, José Manuel. Tod Browning. Madrid: Cátedra, 2011. (Signo e Imagen /Cineastas; 87). 267 p. ISBN: 978-84-376-2880-6.

[Fotos: The Legendary Joan Crawford]

[TorontoTV: La Orquesta Mondragón: Garras humanas]