Els panolis

Jack Delano

Outside a freak show at the Rutland Fair, Vermont

1941

Segurament, com la majoria de ciutadans d'a peu, tu que estàs llegint aquest post i jo mateix siguem uns panolis més. Sí, en la intimitat dels mags, mentalistes, mèdiums, vidents o espiritistes, astròlegs, curanderos i demès xarlatans per l'estil... la resta dels mortals, més que públic o clients, el que som és això: uns panolis. 

Panoli és la paraula que fan servir els artistes de la fira ambulant d'El callejón de las almas perdidas, la novel·la de William Lindsay Gresham, per referir-se als que cauen en els seus enganys. Del més simple al més sofisticat, sempre, queda ben clar, sempre hi ha truc. Tot és mentida. Els mags, si no es barregen les apostes pel mig, són potser els més honestos, perquè amb el seu espectacle d'il·lusionisme, a canvi del preu d'una entrada, donen entreteniment. Però els personatges d'aquesta novel·la, i en especial Stan Carlisle, el protagonista, creuen al costat fosc de la força, no tenen escrúpols i estan disposats a fer el que sigui per desplomar als panolis.

William Lindsay Gresham (tot un personatge aquest escriptor) va escriure Nightmare Alley (El callejón...) l'any 1946 i ara, quasi setanta anys després, s'ha traduït per primera vegada al castellà. Va retratar amb un estil cru, dur, truculent i sense cap mirament en refinar el llenguatge (quan el realisme brut estava encara per arribar) l'ambient polsós dels circs i fires de freaks, els teatres de varietats, l'època daurada dels mèdiums de saló i els predicadors d'envelat. Tot a la Nord-amèrica profunda, el context ideal ple de panolis ratllant l'analfabetisme. Però no només hi cau la gent humil del camp o de les ciutats, els fraus dels Carlisle van creixent d'estatus, sobre tot per la via de l'espiritisme, i la gent rica, malgrat puguin tenir més estudis, també tenen un mateix punt dèbil: la fe.

Una de les coses que més m'ha agradat és que el lector va sabent en tot moment cóm s'executarà cada truc i estafa, però, lògicament, com no hi pot intervenir, assisteix a l'espectacle amb certa compassió per l'estafat i també patint per a que no enxampin l'estafador! Deu tenir un nom aquest sentiment contradictori, però ara mateix penso també en la síndrome d'Estocolm, perquè, a més, enganxa i molt. Però no ens confonem, són uns estafadors que s'aprofiten de la gent més vulnerable. I les coses, desgraciadament, no han canviat gaire. Sense anar tan lluny, si en aquest país es llegís més, en general, i El callejón..., en particular, potser no continuaríem veient per televisió a mèdiums que diuen parlar amb els morts dels famosos, ni endevins de túniques daurades atenent trucades fins a altes hores de la matinada. 

Recomanació de Samedimanche (moltíssimes gràcies!), El callejón... m'ha proporcionat una de les millors lectures sobre un tema que m'apassiona i que no trobava de manera tan intensa i ben lligada  en una novel·la des de la Trilogia de Deptford de Robertson Davies. També em recorda molt a la sèrie de televisió Carnivale, segur que els guionistes d'aquella sèrie tenien la novel·la de Gresham entre els seus referents. O la pel·lícula posterior, perquè El callejón... només un any després de ser publicada als Estats Units es va portar al cinema i amb molt èxit. Nightmare Alley (Edmun Goulding, 1947) és una bona pel·lícula, però molt més edulcorada, un producte molt made in Hollywood, dissenyat pel lluïment de Tyrone Power, l'actor protagonista, i gens fidel a la duresa i al desenllaç de la història original, optant per la possibilitat de redempció en un final feliç que a la novel·la ni s'intueix.

Gresham, William Lindsay. 

El callejón de las almas perdidas. 

Traducción de Damià Alou. Prólogo de Nick Tosches. 

Barcelona: Sajalín, 2011. 

(Colección al margen). 

444 p.

ISBN978-84-938051-9-7.

Relacionat amb tot això, una de les últimes pel·lícules que he vist és Luces rojas, de Rodrigo Cortés,  que també va de vidents estafadors. Comença agnòstica total, i al final, en un gir inesperat, sembla que ens acabi tractant de panolis... però no, la salva entrar al gènere fantàstic, un gènere on tot s'hi val perque és pel·lícula!

[Foto de Jack Delano: Library of Congress Prints & Photographs Division Washington, DC]

[Fotos de les cartes: Tarot de Marsella]

[TorontoTV: Vinila von Bismark & The Lucky Dados: Evil circus]