dimecres, 25 d’abril de 2012

Por als espais tancats


Claustrofobia

Entre les novetats del segell Munster Records es troba Tensión: spanish experimental underground, 1980-1984, un disc recopilatori que repesca 18 dels grups espanyols de pop més radicals i trencadors dels anys vuitanta, per recordar que allà estaven i que avui les seves propostes amb el pas del temps encara es mantenen prou bé, igual de sorprenents i atrevides. Com Claustrofobiaun dels grups presents. El 2010 va reaparèixer en un festival d'un sol dia (el Visca Barcelona Pop!) i que, entre altres bandes, va reunir excepcionalment a Pedro Burruezo (cantant i líder, amb Ma José Peña, de Claustrofobia), amb un grup d'ara, Extraperlo. Entre un públic majoritàriament jove que els desconeixia, més d'un es va quedar de pedra (aquí una crònica que ho explica) a l'escoltar les seves cançons.

Tensión... inclou el tema París Nostàlgic (Tango) de Claustrofobia.
[Audio]

Vaig sentir per primera vegada a Claustrofobia en el programa Escapaté, mi amor que Juan Pablo Silvestre feia els caps de setmana de finals dels vuitanta a Radio3. Recordo perfectament quina va ser la cançó: Andalusí errante. No havia sentit mai res semblant (encara avui no sé ni com dir-ne, flamenco-pop, mestissatge... tot es queda curt) que em va posar els pèls de punta. Així que de seguida vaig anar a discos Castelló a pel disc, Un chien andaluz. Aquella cançó obria el LP i les nou restants eren boníssimes també (Sudor y espuma, La nana del amor amargo, Muluk el Hwa...) . No vaig trobar els discos anteriors (Arrebato, El silencio i Repulsión) i em vaig haver de conformar amb algunes cintes gravades per amics i els següents discos, aquell i un més, Encadenados, el darrer que van treure. Llavors no existia Internet, no hi havia E-bay possible, només rastrejar botigues i fires, i no van reeditar res antic fins Les Tresors, un CD preciós per dins (les cançons d'entre 1982 i 1999) i per fora (pels collages de Carlos Pazos), que va servir de comiat definitiu del grup.
El 2006, però, encara van publicar un doble CD amb gravacions de concerts d'entre 1982 i 1984. Només els vaig veure en concert una sola vegada, precisament per la presentació d'Un chien andaluz, a la sala petita del Zeleste de Barcelona. Pedro Burruezo en viu era tot un espectacle de rompe y rasga, tenia duende i a mida que s'escalfava no en quedava dubte de que en tenia, perquè el posseïa com a un endimoniat. Contrastava molt amb ella, la Ma José Peña, als teclats i fent els cors era tot delicadesa. I era curiós el públic que els seguia, entre gent que no lluïa un look de cap tribu urbana en especial, veies sinistres, punks i flamencs fent palmes, vítores i olés. Barreges explosives però que casaven molt bé, com a la música de Claustrofobia, que en el seu cas voldria dir por a les mentalitats tancades.

[Torontoràdio: Claustrofobia: Andalusí errante]

3 comentaris:

Insonrible ha dit...

Visca la barrege!!! Jo també vaig tenir una "época Claustrofobia". Són curiosos, perquè mira que el caràcter andalúz no és molt p'endins (p'adentro, eahhh!!!)...

Samedimanche ha dit...

A día de hoy sigo teniendo El silencio como uno de los mejores discos del mundo y de Marte. Es curioso que Insonrible, usted y yo estemos de acuerdo en algo...claustrofóbicos todos.

Toronto ha dit...

Visca la barrecha i claustrofóbicos todos! De la cançó El Silencio van fer un videoclip que no he trobat per Internet, era en Blanc i negre, crec que rodat a la Barceloneta, però no estic segur. Potser la senyora Closeau el tingui en aquelles cintes VHS que va gravar d'Estoc de Pop, Arsenal i aquells programes musicals que abans feien a la tele...