Lewis Klahr
4 fotogrames de la
pel·lícula
The Pettifogger,
2011
Aquest cap de
setmana, el director de cinema de collages animats nord-americà Lewis Klahr ha estat un dels convidats de luxe de la 3a
Mostra de Cinema Periférico de A Coruña (S8). És la primera
vegada que visita Espanya, i ha participat en el cicle El
nuevo monstruo amb una conferència, la projecció d'una selecció de curts i l'estrena del
seu primer llargmetratge, The
Pettifogger (2011).
L'any 2001, dins la
primera edició del festival Xcèntric,
al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, li van dedicar una
sessió retrospectiva amb el passi de set dels seus
curts. Un d'ells va ser Altair (1995),
una meravella més de l'art del retallar i enganxar de Klahr,
aquesta vegada sota el poderós influx de Joseph Cornell i amb música
d'Igor Stravinski:
En unes declaracions
recents, Klahr parlava de la influència de Cornell en el seu
treball: “Vi una retrospectiva suya que me cambió la vida. Su obra
es realista sin serlo. La emoción que transmite, la conexión al
material, esa sensación de eternidad... Fue y sigue siendo muy
inspirador”*.
[Imatges: BFI
London Film Festival]
2 comentaris:
No coneixia Klahr, i la veritat és que el seu és un treball molt interessant. Altair funciona, i la música Stravinski s'ajusta molt bé al ritme de la narració i al to. Penso, però, que ha de ser molt arriscat fer un llargmetratge. Els curts permeten la intensitat concentrada en un metratge molt curt i el relat pot quedar en un segon pla sempre i quan arribi l'emoció que es vol transmetre. Un llargmetratge, en canvi, ha de tenir una narració ben lligada i entenedora per captar l'atenció i que no sigui un empatx d'imatges.
Evidentment, en el meu cas el toc vintage m'aporta un plus d'interès i provoca una melangia que atrapa.
Enric, a veure el llarg cóm li ha quedat. Trobo que el curt i el migmetrage són les mides justes pel cinema experimental, pel d'animació i en general. Quan és un llarg pot arribar a fer-ser molt pesat! Per exemple, trobo interessants les propostes d'un José Luis Guerín o un Albert Serra... però també massa reiteratives i tremendament avorrides.
Publica un comentari a l'entrada