diumenge, 10 de juny de 2012

Lewis Klahr, collage filmmaker








Lewis Klahr
4 fotogrames de la pel·lícula
The Pettifogger,
2011

Aquest cap de setmana, el director de cinema de collages animats nord-americà Lewis Klahr ha estat un dels convidats de luxe de la 3a Mostra de Cinema Periférico de A Coruña (S8). És la primera vegada que visita Espanya, i ha participat en el cicle El nuevo monstruo amb una conferència, la projecció d'una selecció de curts i l'estrena del seu primer llargmetratge, The Pettifogger (2011).
L'any 2001, dins la primera edició del festival Xcèntric, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, li van dedicar una sessió retrospectiva amb el passi de set dels seus curts. Un d'ells va ser Altair (1995), una meravella més de l'art del retallar i enganxar de Klahr, aquesta vegada sota el poderós influx de Joseph Cornell i amb música d'Igor Stravinski:


En unes declaracions recents, Klahr parlava de la influència de Cornell en el seu treball: “Vi una retrospectiva suya que me cambió la vida. Su obra es realista sin serlo. La emoción que transmite, la conexión al material, esa sensación de eternidad... Fue y sigue siendo muy inspirador”*.

* Fernández-Santos, Elsa. El asombroso cine de papel y tijera. A: El País, 9-06-2012.

+ Entrevista a Lewis Klahr en el seu taller

2 comentaris:

Enric H. March ha dit...

No coneixia Klahr, i la veritat és que el seu és un treball molt interessant. Altair funciona, i la música Stravinski s'ajusta molt bé al ritme de la narració i al to. Penso, però, que ha de ser molt arriscat fer un llargmetratge. Els curts permeten la intensitat concentrada en un metratge molt curt i el relat pot quedar en un segon pla sempre i quan arribi l'emoció que es vol transmetre. Un llargmetratge, en canvi, ha de tenir una narració ben lligada i entenedora per captar l'atenció i que no sigui un empatx d'imatges.

Evidentment, en el meu cas el toc vintage m'aporta un plus d'interès i provoca una melangia que atrapa.

Toronto ha dit...

Enric, a veure el llarg cóm li ha quedat. Trobo que el curt i el migmetrage són les mides justes pel cinema experimental, pel d'animació i en general. Quan és un llarg pot arribar a fer-ser molt pesat! Per exemple, trobo interessants les propostes d'un José Luis Guerín o un Albert Serra... però també massa reiteratives i tremendament avorrides.