dissabte, 2 de juny de 2012

Ponme esa cinta otra vez



Luis Baylón
Sin título,
1991

A principis dels noranta del segle passat, abans que l'estrella del CD matés el vinil, va haver un petit impàs de temps en el que encara podies triar entre els dos suports, i fins i tot un tercer que avui sí que pràcticament ha desaparegut, la cinta. Em vaig resistir una mica a abandonar el vinil que, de fet, mai va desaparèixer del tot i, des de fa uns anys, ha tornat a revifar. Però llavors, com molts discos dels que sortien van deixar de fer-se en vinil, vaig acabar canviant al CD. Un dels primers que em vaig comprar va ser l'Échate un cantecito de Kiko Veneno, que aquests dies celebra els 20 anys de la seva publicació. 

Si hagués estat una cinta enlloc d'un CD, m'haurien saltat els trossets de ferro i crom de tant que l'he escoltat, tal i com diu a la lletra d'En un mercedes blanco, la meva cançó preferida d'aquest disc. Una cançó que també li agradava molt a Francisco Casavella i que a mi em venia al pensament mentre llegia la seva novel·la El Triunfo, encara que una història passi al Raval de Barcelona i l'altra al barri de Las tres mil viviendas de Sevilla, serà per la connexió lumpen rumbera. Però no sé exactament si és la meva preferida, perquè tot el disc està a la mateixa alçada, són 10 cançons rodones: Lobo López, El mensajero, Echo de menos, Superheroes de barrio, Me siento en la cama, Fuego, Salta la rana, Joselito, Reir y llorar... així que En un mercedes blanco, que és la última, tanca i deixa el disc en el punt més alt possible.

Un altre record que em ve a la memòria arrel d' Échate un cantecito és el concert que va donar Kiko Veneno al festival Grec de Barcelona l'any 1993. Hi vaig anar amb el meu amic Jordi. Era al Poble Espanyol, cartell doble amb Rosario Flores, que presentava el seu primer i millor disc, De ley (...tú di mi gato, niña! que li va dir la Faraona). En Jordi, que no feia gaire que ens coneixíem, anava més per la Rosario, i vaig al·lucinar perquè no parava de ballar, i també les cançons del Kiko, totes amb molta entrega... Encara avui (uf! vint anys després!) recordem rient la coreografia que es va marcar ballant Echo de menos: ... un muro de metacrilato, i ell fent amb les mans un mur com un mim, ...no nos deja olernos, i ell tapant-se el nas ...ni manosearnos, i ell palpant-se el cos...

Aquesta setmana ha sortit a la venda una edició especial 20 aniversari d'Échate un cantecito. Inclou dos Cds, el disc original més material inèdit com maquetes, directes, barreges, més un DVD amb actuacions a la tele, vídeoclips, i un facsímil del diari personal que Kiko Veneno va escriure mentre gravaba el disc a Londres. M'agradarà molt escoltar les maquetes (amb una versió rockabilly d'En un mercedes blanco) i llegir aquest diari, però el que més valoro i agraeixo a Kiko Veneno és que Échate un cantecito passés a formar part de la banda sonora del meu diari personal.

[Foto: Luis Baylón]

[TorontoTV: Kiko Veneno: En un mercedes blanco]

2 comentaris:

Samedimanche ha dit...

Del teu i de molts altres diaris personals...és curiós que, tot i ser un disc tan a fora de la meva òrbita, a mi també m'enganxés moltíssim. Crec que té,20 anys després, una capacitat evocadora tremenda... como tremendo era el ball d'en Jordi. Jo encara el faig!!!

Toronto ha dit...

Samedimanche, jo crec que és tan evocador perquè cada cançó del disc és una bona història, quines lletres! I el ball... tremendo, ni la macarena, aaahá!