Luis Baylón
Sin título,
1991
A principis dels noranta del segle passat, abans que l'estrella del
CD matés el vinil, va haver un petit impàs de temps en el que
encara podies triar entre els dos suports, i fins i tot un tercer que
avui sí que pràcticament ha desaparegut, la cinta. Em vaig
resistir una mica a abandonar el vinil que, de fet, mai va
desaparèixer del tot i, des de fa uns anys, ha tornat a revifar.
Però llavors, com molts discos dels que sortien van deixar de fer-se
en vinil, vaig acabar canviant al CD. Un dels primers que em vaig
comprar va ser l'Échate un cantecito de Kiko Veneno, que
aquests dies celebra els 20 anys de la seva publicació.
Si hagués
estat una cinta enlloc d'un CD, m'haurien saltat els trossets de
ferro i crom de tant que l'he escoltat, tal i com diu a la lletra
d'En un mercedes blanco, la meva cançó preferida d'aquest
disc. Una cançó que també li agradava molt a Francisco Casavella
i que a mi em venia al pensament mentre llegia la seva novel·la El
Triunfo, encara que una història passi al Raval de Barcelona i l'altra al
barri de Las tres mil viviendas de Sevilla, serà per la connexió
lumpen rumbera. Però no sé exactament si és la meva preferida, perquè
tot el disc està a la mateixa alçada, són 10 cançons rodones:
Lobo López, El mensajero, Echo de menos, Superheroes de barrio,
Me siento en la cama, Fuego, Salta la rana, Joselito, Reir y
llorar... així que En un mercedes blanco, que és la
última, tanca i deixa el disc en el punt més alt possible.
Un altre record que em ve
a la memòria arrel d' Échate un cantecito és el concert que
va donar Kiko Veneno al festival Grec de Barcelona l'any 1993. Hi
vaig anar amb el meu amic Jordi. Era al Poble Espanyol, cartell doble
amb Rosario Flores, que presentava el seu primer i millor disc, De
ley (...tú di mi gato, niña! que li va dir la Faraona). En Jordi,
que no feia gaire que ens coneixíem, anava més per la Rosario, i
vaig al·lucinar perquè no parava de ballar, i també les cançons
del Kiko, totes amb molta entrega... Encara avui (uf! vint anys
després!) recordem rient la coreografia que es va marcar ballant
Echo de menos: ... un muro de metacrilato, i ell fent
amb les mans un mur com un mim, ...no nos deja olernos, i ell
tapant-se el nas ...ni manosearnos, i ell palpant-se el cos...
Aquesta setmana ha sortit
a la venda una edició especial 20 aniversari d'Échate un
cantecito. Inclou dos Cds, el disc original més material inèdit
com maquetes, directes, barreges, més un DVD amb actuacions a la
tele, vídeoclips, i un facsímil del diari personal que Kiko
Veneno va escriure mentre gravaba el disc a Londres. M'agradarà molt
escoltar les maquetes (amb una versió rockabilly d'En un
mercedes blanco) i llegir aquest diari, però el que més valoro
i agraeixo a Kiko Veneno és que Échate un cantecito passés
a formar part de la banda sonora del meu diari personal.
[Foto: Luis
Baylón]
2 comentaris:
Del teu i de molts altres diaris personals...és curiós que, tot i ser un disc tan a fora de la meva òrbita, a mi també m'enganxés moltíssim. Crec que té,20 anys després, una capacitat evocadora tremenda... como tremendo era el ball d'en Jordi. Jo encara el faig!!!
Samedimanche, jo crec que és tan evocador perquè cada cançó del disc és una bona història, quines lletres! I el ball... tremendo, ni la macarena, aaahá!
Publica un comentari a l'entrada