dissabte, 28 de juliol de 2012

Radiografia paranoica-crítica


Joguets Radiografiats: cicatrius interiors

[Postal de la sèrie de tres postals commemoratives del
 30 aniversari (1982-2012) del Museu del Joguet de Figueres]

Don Osito Marquina, l'osset de peluix que havia pertangut a Anna Maria i Salvador Dalí i amb el qual els dos germans i el poeta Federico García Lorca havien jugat, és flonjo al tacte i es manté dret gràcies a una vareta que va des de l’engonal fins a l’ull esquerre.
Per fora ens enlluernen i per dins ens mostren la seva anatomia i, de vegades, les seves lesions derivades del seu procés de construcció i del seu ús continuat. Els joguets tenen una llarga història, ben sovint desconeguda, i el seu interior ens ajuda a desxifrar-la. Fa uns dies, vam dur Don Osito Marquina i un parell de baldufes al gabinet del doctor Lluís Galter, a Figueres, per radiografiar-los i descobrir-ne així l'interior.*

Sent l'osset de peluix d'en Dalí el que han radiografiat, recordo el dia que em van explicar el cas d'una altra radiografia relacionada amb l'artista suuuuuu-rrrrre-a-lissss-ta, la de L'Angélus de Jean-Françoise Millet. Aquesta pintura va ser una de les obsessions de Dalí, de tal manera que va fer una sèrie d'obres inspirades en ella a partir d'un estudi previ, que va deixar per escrit a la revista Minotaure, basat en les teories de la psicoanàlisi de Jacques Lacan aplicades a les seves pròpies paranoies i fantasies vers el quadre. Dalí en va dir el Mètode paranoic-crític. Una de les conclusions a les que va arribar sobre L'Angélus, i que va requerir que el radiografiessin, va ser aquesta:

Para Salvador Dalí el gran tema mítico que plantea Millet en su obra es el de la muerte del hijo de los campesinos representados en el cuadro. Con objeto de corroborar su hipótesis Dalí pidió una radiografía del cuadro al Museo del Louvre que es donde se hallaba la pintura. Tras reiterar su petición en varias ocasiones, finalmente optaron en el museo por acceder a tal petición. En la radiografía surgía una mancha cuadrangular negra bajo el cesto que se ve a los pies de los campesinos, tal y como había sospechado Dalí. Para éste, Millet debió tapar lo que en un primer momento correspondería a un pequeño ataúd con los restos del hijo muerto, con objeto de eliminar el intenso efecto dramático que el cuadro hubiera podido causar en un determinado público*.

* Cirlot, Lourdes. Dalí y el “Ángelus” de Millet.
A: Pandora: revue d'études hispaniques, núm. 3, 2003.
ISSN: 1632-0514. Pàg. 177-184.

Tornant a Don Osito Marquina, com es pot comprovar, al seu interior no hi ha cap taüt de cap nen mort, potser perquè Dalí va ser un nen tota la vida.



[TorontoTV: Dalí: Chocolat Lanvin]

4 comentaris:

Samedimanche ha dit...

No se me olvidará nunca esa clase...

Toronto ha dit...

... gallina de piel y pelos como escarpias! Y nunca sabremos cómo lo sabía Dali, otra cosa de su vida secreta que se llevó a la tumba! Algo así como marketing post-mortem!

Enric H. March ha dit...

Mai s'ha de menystenir la intuïció artística. Els genis ho són per alguna raó que mai sabrem. Per tant, per si de cas, millor fer-los cas sempre.

A veure si m'acosto al Museu del Joguet de Figueres (un altre cop).

Toronto ha dit...

Enric, totalment d'acord, si jo en déu no hi crec i en les persones poc, només tinc fe en els artistes.