divendres, 24 d’agost de 2012

El desencant


Vivian Maier
At the Beach

::::::::::


Avanzaron hasta que el agua llegó a la cintura de Sybil.
Entonces el joven la levantó y la puso boca abajo en el flotador.
-¿Nunca usas gorro de baño ni nada de eso? -preguntó.
-No me sueltes -dijo Sybil-. Sujétame, ¿quieres?
-Señorita Carpenter. Por favor. Yo sé lo que estoy haciendo -dijo el joven-. Sólo ocúpate de ver si aparece un pez plátano. Hoy es un día perfecto para peces plátano.
-No veo ninguno -dijo Sybil.
-Es muy posible. Sus costumbres son muy curiosas. Muy curiosas.
Siguió empujando el flotador. El agua le llegaba al pecho.
-Llevan una vida muy triste -dijo-. ¿Sabes lo que hacen, Sybil?
Ella negó con la cabeza.
-Bueno, te diré. Entran en un pozo que está lleno de plátanos. Cuando entran, parecen peces como todos los demás. Pero una vez dentro, se portan como cerdos. ¿Sabes?, he oído hablar de peces plátano que han entrado nadando en pozos de plátanos y llegaron a comer setenta y ocho plátanos -empujó al flotador y a su pasajera treinta centímetros más cerca del horizonte-. Claro, después de eso engordan tanto que ya no pueden salir. No pasan por la puerta.
-No vayamos tan lejos -dijo Sybil-. ¿Y qué pasa después con ellos?
-¿Qué pasa con quiénes?
-Con los peces plátano.
-Bueno, ¿te refieres a después de comer tantos plátanos que no pueden salir del pozo?
-Sí -dijo Sybil.
-Mira, lamento decírtelo, Sybil. Se mueren.
-¿Por qué? -preguntó Sybil.
-Contraen fiebre platanífera. Es una enfermedad terrible.
-Ahí viene una ola -dijo Sybil nerviosa.
-La ignoraremos. La mataremos con la indiferencia -dijo el joven-, como dos engreídos.
Tomó los tobillos de Sybil con ambas manos y empujó hacia delante. El flotador levantó la proa por encima de la ola. El agua empapó los cabellos rubios de Sybil, pero sus gritos eran de puro placer.
Cuando el flotador estuvo nuevamente inmóvil, se apartó de los ojos un mechón de pelo pegado, húmedo, y comentó:
-Acabo de ver uno.
-¿Un qué, mi amor?
-Un pez plátano.
-¡No, por Dios! -dijo el joven-. ¿Tenía algún plátano en la boca?
-Sí -dijo Sybil-. Seis.
De pronto el joven tomó uno de los mojados pies de Sybil que colgaban por el borde del flotador y le besó la planta.
-¡Eh! -dijo la propietaria del pie, volviéndose.
-¿Cómo, eh? Ahora volvamos. ¿Ya te has divertido bastante?
-¡No!
-Lo siento -dijo, y empujó el flotador hacia la playa hasta que Sybil descendió. El resto del camino lo llevó bajo el brazo.
-Adiós -dijo Sybil y salió corriendo hacia el hotel.

Fragment d'Un día perfecto para el pez plátano de J. D. Salinger. A: Salinger, J.D. Nueve cuentos. Traducción de Elena Rius. Barcelona: Edhasa, 2007. (Colección Diamante; 37). ISBN: 978-84-350-3345-9.
[També en català: Salinger, J.D. Nou contes, Barcelona: Empúries, 1986. Traducció de Quim Monzó. ISBN 84-7596-854-6.].


El vigilant en el camp de sègol de J. D. Salinger és un d'aquells llibres dels que he sentit a dir que, llegit durant l'adolescència, et pots identificar tant amb l'actitud inconformista i rebel del protagonista, que el deixes ben amunt del podi de les primeres lectures que marquen. Però que si el tornes a llegir de gran, de vegades causa certa desil·lusió, sobre tot si veus que has passat a identificar-te més amb els pares del protagonista. Personalment no ho sabré mai, perquè el vaig llegir de gran i perquè no tinc fills. Dos disgustos que m'estalvio. En tot cas, la novel·la em va agradar molt i, amb el propòsit de llegir més de Salinger, aquest estiu he continuat amb Nou contes.
Escrits entre 1948 i 1953, la majoria per a la revista The New Yorker, un sentiment de desencant per la vida travessa tots nou. El porten dins els personatges (com aquells soldats excombatents a la guerra de Corea que van tornar tocats per sempre) o el percebs en unes vides monòtones, buides de tot menys de misèries i que, des de l'altra banda, la del lector, les detestes tant com intueixes que ho feia Salinger. Sort dels nens (xerraires com vells savis d'aire aristocràtic, d'una presència magnètica), ells semblen la única esperança... fins que apareix Teddy, el nen protagonista del darrer conte i, d'un cop sec, veus que malauradament, potser tampoc.

La tercera foto, també de Vivian Maier, m'ha fet pensar en Sam, el nen protagonista de Moonrise Kingdom, una pel·lícula recent amb uns nens molt salinger. Com també ho són Sally Draper i Glen Bishop, els dos adolescents de la sèrie Mad Men que al penúltim capítol de la 5a temporada escapaven a donar un vol per Manhattan i visitaven els diorames d'animals del museu d'història natural...

[Fotos: Vivian Maier (1926-2009)]

[Torontoràdio: Harry Belafonte: The Banana Boat Song]

2 comentaris:

Jordi ha dit...

M'agraden molt les connexions que estableixes amb Moonrise Kingdom i amb els personatges de Mad Men.

Toronto ha dit...

Hola Jordi, havia llegit en algun lloc que Wes Anderson es fan de Salinger i que ja es notava des de les primeres pel·lícules, però no et sabria dir perquè no les he vistes totes. El nen protagonista de Moonrise Kingdom, tan setciències, o també la nena i els seus dos germans petits, sí veig que tenen molt dels nens que apareixen als seus contes, com ara els germans Glass, fins i tot en el vestir! Sobre els de Mad men, en Glen, el nen, és un Holden Caulfield total (el tema del sexe, la relació amistat-confident amb la Sally, la família, estudia en un internat i surt sense demanar permís...). A més comparteixen la mateixa època i lloc, els guionistes ho ho van clavar!