dijous, 27 de setembre del 2012

Lliçó d'anatomia



Antoni Tàpies,
Cames,
2001

Cap braços cames cos, una exposició d'Antoni Tàpies que reflexiona sobre la condició humana a partir de la representació del cos, amb obres que va fer durant els darrers tretze anys abans de morir. Per la força expressiva i per alguns formats grans de les obres, la dada dels anys pot sorprendre. Però el Tàpies vell va treballar contínuament, tenia sobre tot problemes de visió (i de jove, diran els seus detractors... acudit fàcil), i el treball físic de pintar el concentrava només en un parell de mesos de l'any, quan anava al seu estudi del Montseny. Durant la resta, es dedicava a llegir (amb lupes d'augment) i prendre apunts. En alguna de les entrevistes que li van fer, quan li demanaven que donés un consell als artistes joves, no en volia donar mai cap, però una vegada sí va dir que llegissin, que llegissin molt.


Antoni Tàpies,
Cos lligat,
2010

Visitant l'exposició, dos tòpics em ronden: aquell que diu que Tàpies sempre va fer el mateix i, l'altre, que la darrera etapa d'un artista, en general, tendeix a la decadència. Aquesta exposició crec que trenca els dos. És cert que les tècniques (collage, assemblatges, pastositat matèrica, traç gestual...), els materials (sorra, palla, roba...) i les grafies (A, T, la creu, paraules, frases...) amb la seva simbologia personal i mística, són les de sempre, però és que són úniques, el seu món. No barrejaria tenir un estil propi amb afirmar rotundament que tot és el mateix. El mes d'agost passat, en una excursió un dissabte a Ceret, vaig poder veure al museu d'aquella ciutat francesa tan bonica, una retrospectiva més sobre Tàpies, menor que la del MACBA de l'any 2004, però prou completa per comprovar la quantitat de temes i tècniques que va tocar, com ho deixaven clar i més extensament les exposicions monogràfiques que s'han anat fent a la seva fundació de Barcelona (recordo especialment amb agrat dues, Celebració de la mel i Comunicació sobre el mur), així com les exposicions de la col·lecció que van alternant entre les temporals, bones ocasions per conèixer i entendre (qui en tingui interès) a Tàpies. I d'aquests cossos plens de vida i de mort, que fins i tot em semblen sexualment molt potents, no diria mai que representin la seva decadència artística, perquè la vellesa no té perquè anar-hi sempre associada, al contrari, pel meu gust, són del millor de la seva extensa producció.


[Fotografia: © Fundació Antoni Tàpies, Barcelona / © Gasull Fotografia, 2012]
[Torontoràdio: Duke Ellington: Flirtibird (Anatomy of a Murder)]

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Mira, et diré una cosa: a mi Tàpies mai m'ha dit gaire cosa (puntualment alguna obra), però si va caler que arribés a la vellesa per fer aquestes anatomies i convèncer-me del seu art, benvinguda sigui la vellesa i aquesta exposició.

M'heu convençut. Hi aniré i aprofitaré per veure "Nosferatu" i "El fantasma de l'òpera", que sempre ve de gust.

Toronto ha dit...

Enric, ostres, havia oblidat comentar que passen aquestes pel·lícules! Jo no ho savia quan hi vaig anar i em vaig quedar a veure "El fantasma de l'òpera", sol a l'auditori. A la resta de la fundació tampoc és que hi hagués massa gent, i és una llàstima!