dilluns, 19 de novembre de 2012

Dans la galerie


François Ozon
Dans la maison
(2012)


A Dans la maison, el jove protagonista va escrivint una història a partir de la relació vampírica que estableix amb la família d'un company de classe. El professor de francès de l'institut hi veu el talent innat per escriure i fabular que ell mai no va tenir, i decideix ajudar al noi: li corregeix els textos, li diu com ha de tractar els personatges i mantenir l'interès del lector, li recomana lectures de clàssics de la literatura i l'intenta allunyar d'estils que recorren als tòpics, com ara el de caure en recursos fàcils, sentimentalismes forçats, el d'utilitzar les floritures típiques de la novel·la rosa, o de la poètica rimbombant i buida dels (sic) catàlegs d'art contemporani!

La pel·lícula - amb homenatges inclosos a Vertigo i Rear window d'Alfred Hitchcock- tracta del poder de la ficció sobre la realitat i viceversa, en aquest cas a través de la literatura. L'escriptor com un déu cruel que observa l'entorn real i manipula, al seu gust i amb l'ajut de la imaginació, el destí no només dels seus personatges... Però no vull estripar res, vagi'n a veure-la si no ho han fet ja, perquè és una pel·lícula molt bona que segur els agradarà.

Només em volia fixar en una sub-trama del film. La dona del professor dirigeix una galeria i això els permet incloure algunes reflexions molt interessants - i molt iròniques - sobre el món de l'art contemporani. Per començar, la galeria porta el pretensiós nom d'El laberint del minotaure, i és propietat de dues bessones excèntriques (interpretades per l'actriu, triada potser també amb ironia, Yolande Moreau). Apart de carregar contra el mercat de l'art i de certes obres amb més afany provocador que discurs al darrera, hi ha un moment en que el professor també carrega contra una de les meves fixacions: l'estil pèssim que acostumen a tenir els textos de presentació dels catàlegs de les exposicions*. D'un llenguatge entre críptic i pseudo-poètic, lloant a l'artista i l'obra des de la subjectivitat de l'amiguisme, amb frases fetes i paraules com més cultes millor, però per dir poc o res. Parrafades plenes de floritures (alta literatura!) per dir en deu frases el que es podria escriure en dues. Com una mena de voluntat, no sé si conscient o no, de voler ser tan artista com de qui han d'escriure. Facin la prova, la majoria d'aquests textos són així. I la veritat és que fan un pobre favor a l'art, desanimant als que mostren interès i ja no diem als que diuen que no els agrada l'art perquè no l'entenen.


(*Res a veure amb els textos objectius i de caire més historicista de la majoria dels catàlegs que museus i institucions culturals encarreguen a especialistes i comissaris per a grans exposicions. Em refereixo a catàlegs d'exposicions de galeries petites.)

[Fotogrames dels títols de crèdit de Dans la maison: Laurent Brett]

[Torontoràdio: Philippe Rombi: BSO Dans la maison]

5 comentaris:

Insonrible ha dit...

Ganas de ver esta peli. La trama es muy sugerente. Algunos directores franceses saben hablar de los inquietantes interiores de las familias -burguesas, sobre todo- como nadie.

Enric H. March ha dit...

La tinc pendent. La pel·lícula té molts elements perquè m'agradi; alguns d'ells biogràfics. Ja em tornaré a passar per aquí si sobrevisc a les emocions.

Sobre els textos dels catàleg, és el que dius: els autors volen estar a l'alçada de la creativitat. Un text descriptiu de l'0bra, l'autor i el context resulta més interessant que els malsons del redactor.

Toronto ha dit...

Je crois que cet film vous plaira beaucoup, Madame Insonrible!
Estoy de acuerdo con usted que los directores franceses bordan el tema de la burguesía, incluidos los aragoneses franceses de adopción!

Enric, els dos protagonistes de la pel·lícula sobreviuen a les emocions gràcies a la ficció! Ja em diràs que et sembla...
Sobre els catàlegs, totalment d'acord, haurien de ser així com dius i pas tantes tonteries!

Insonrible ha dit...

Vuelvo aquí, después de ver anoche esta película. Bastantes horas después, sigo extrañada conmigo misma: la película me ha gustado, aunque no puedo decir que me ha encantado. Sin embargo, no puedo encontrarle ningún fallo. Otra cosa: la película no me ha llevado al éxtasis, a pesar de hablar de la literatura y de sus mecanismos, pero sí me ha interesado lo suficiente. Para resumir, la película me ha dejado como en un limbo. No me hace ni sentir ni padecer, lo cual no es bueno ni malo. Es lo que es.
Solo tengo un pequeño “pero” (sin querer destripar aquí el argumento): cuando el profesor habla de su derrota en el intento de escribir, Ozon parece plantear que solo se debe escribir para triunfar. ¡Al menos al profesor le han publicado el libro! (dudo que se trate de una autopublicación), lo cual ya es un logro. Además, una única primera novela no es garantía de nada. ¿Cómo sabe él que ya no tiene ninguna oportunidad más si no sigue intentándolo y perfeccionándose? El empeño que pone con el pequeño adolescente escritor podría ponerlo en sí mismo… Pero entonces François Ozon ya no tendría su película.

Toronto ha dit...

Insonrible returns!
No creo que Ozon juzgue al personaje del profesor, pero por la actitud que muestra queda bastante retratado... Aparte de lo que dices de sentirse fracasado como escritor con solo una primera novela, a mi me sorprendió que él y su mujer dediquen tanta atención y tiempo de sus vidas a las redacciones del chico, por más genio que sea... Volviendo al homenaje-parecidos con Vértigo, veo al profesor un poco como el personaje de James Stewart, donde el asesino (aquí el joven escritor) lo escoge entre otras cosas porque es un panoli... y el panoli cae de lleno en la ficción, lo absorbe...
No sé, está bien, me gustó mucho, y hacía tiempo que no me llevaba a casa una película al salir del cine, veo como tú!