dimecres, 2 de gener de 2013

Holy Beast


La última pel·lícula que vaig veure al cinema el passat 2012 va ser Holy Motors, de Leos Carax. Des de que la van estrenar a l'octubre, vaig trigar en anar-hi. Dubtava pels prejudicis que me n'havia fet, havent llegit i sentit tants comentaris diferents: anada d'olla, rara, extravagant, genial, radical, buida, excessiva, ridícula, efectista, cinc estrelles al Fotogramas, pretensiosa, pedant, avorrida, obra mestra... Però, una vegada vista, només puc dir que em va agradar molt, que aquells prejudicis ara són opinions compartides. Crec que totes hi encaixen.

Estructurada en pròleg, nou capítols amb entreacte, final i epíleg, el meu capítol preferit (fins que el canviï per un altre dels vuit restants, tots tenen el seu què) és aquell amb el que Carax recupera el personatge de Merde (apareixia a Tokyo!) per reinterpretar el mite de la bella i la bèstia.

Al fil dels prejudicis, un de força corrent als anys vuitanta i noranta consistia en menysprear aquelles pel·lícules que tenien una factura propera als vídeo-clips i a la publicitat. Aquestes influències ja estan més que assumides (per exemple, no he llegit res que en parli com un tret negatiu de Drive, per dir-ne una de recent). Holy Motors són nou vídeo-clips (i un d'ells, a més, un vídeo-joc), i aquest capítol en concret que he triat, sembla ben bé un anunci de perfum. La passivitat artificial de la bella maniquí (Eva Mendes) pot amb l'entrega salvatge de Merde-la bèstia (Denis Lavant). La càmera va que vola seguint la bèstia per les clavegueres, els carrers i les làpides del cementiri (un escenari bell i sinistre).


El caminar, els gestos, el bastó de Charlot, les cigarretes... tot desprèn una comicitat que arriba al punt més alt quan la bèstia s'atura al set del fotògraf excèntric i la seva assistenta, víctima ella d'un moment gore, el càstig merescut per prendre el nom de Diane Arbus en va. Reprèn la marxa amb el rapte de la bella i acaba en calma, els dos al refugi d'una cova. Moment final per a la intimitat, no absent de més cites, en aquest cas visuals, al Surrealisme (la bèstia cobreix amb roba del vestit les parts nues del cos i el roste de la bella) i al Renaixement (una pietà postmoderna: la bella verge amb burka i la bèstia-Jesús amb una erecció contundent). Una barreja explosiva que, com deia, malgrat tot, cregui'm que funciona.

La pel·lícula sencera transcorre en la línia d'obrir fronts i deixar caps per lligar a càrrec de l'espectador, el que tan bé se li dóna a David Lynch des de Lost Highway, però aquí Leos Carax està més aprop del gènere fantàstic que del terror psicològic (la barreja perfecta dels dos gèneres ja té un altre, nou, representant: Carlos Vermut i la sorprenent Diamond Flash). Si tenen oportunitat d'anar a veure Holy Motors a un cinema, val la pena atrevir-se!

Holly Motors (2012) de Leos Carax.

[Imatges: Toutlecine]

[TorontoTV: Kylie Minogue: Can't Get You Out Of My Head]

2 comentaris:

Enric H. March ha dit...

Malgrat la Minogue, que em produeix una gran atracció com ja saps, encara no he vist la pel·lícula (que consti, però, que la Minogue no és reclam per anar al cinema; cada cosa al seu lloc). Una pel·lícula, pel que veig, carregada de simbolisme. Esperem que no ens hi empatxem, que és el risc que es pot córrer.

Toronto ha dit...

Hola Enric,
La Minogue ho fa molt bé a Holy Motors, és la protagonista d'un capítol de gènere musical, i tant de bo cantés sempre cançons tan boniques com la que li ha fet el grup The Divine Comedy... Sobre l'empatx, també m'ho temia, però s'aguanta força bé, sempre camina per la vora de la megalomania... però crec que no hi cau. O potser em va agafar en un dia relaxat! És difícil de recomanar...