dimarts, 8 de gener de 2013

Songhai


  Autoretrat
Mario Pacheco
(1950-2010)
Fotògraf i fundador de Nuevos Medios

Repassant el triple disc recopilatori que va editar Nuevos Medios el 2012 per celebrar el seu 30 aniversari, un hi pot comptar fins a seixanta artistes diferents. Grups i solistes de tota mena i estils força variats, que van del costumisme astronauta de les Vainica Doble al pop i l'actitud punk de la movida de Golpes Bajos, passant pel mestissatge insòlit de Claustrofobia, el rockabilly de Lobos Negros, fins al neobolero de Jaume Sisa travestit en Ricardo Solfa, per citar-ne alguns dels que coneixia, molts altres han estat un descobriment per a mi. Però en nombre, per sobre de tots els estils, guanyen els artistes flamencs. Flamencs puristes, flamencs joves amb esperit purista i un grup de representants d'allò que a principis del vuitanta es va dir el "nou flamenc". A quin altre segell discogràfic podien estar millor que a Nuevos Medios els nous flamencs i tots aquells que tinguessin coses realment noves a dir en el món de la música. Dins aquesta línia estaven els músics que per primera vegada feien fusió del flamenc amb el blues, el jazz, el pop, el folk, el rock o els ritmes ètnics africans.

Ketama
(1988)
[Foto de Mario Pacheco]


Un dels meus discos favorits d'aquests 30 anys de Nuevos Medios és Songhai (1988), que va reunir el flamenc de Ketama, la kora de l'africà Toumani Diabaté i el baix de l'anglès Danny Thompson. De les vuit cançons de Songhai, la més popular va ser Vente pa Madrid, però tot el disc està tocat per un estat de gràcia especial. I és que al duende flamenc i al coixí dens del baix s'hi va afegir una llum que l'il·lumina des del primer tema, és la llum d'un instrument d'un so bellíssim i cristal·lí, la kora.

Els mateixos músics van repetir amb Songhai 2 (1994), sumant-s'hi el balafonista Keletigui Diabaté, que ha mort la setmana passada a l'edat de 81 anys. En un dels obituaris publicats ahir, el periodista musical Ramon Súrio repescava la lletra d'un dels temes, Sute Monebo, d'aquell segon disc, per explicar la clau de la fusió perfecta: A veces yo me pregunto qué hacemos con esta gente, no hablamos el mismo idioma y somos tan diferentes, Toumani habla con la kora, Basetou y Keletegui, también está el contrabajo y esto se pone de muerte... parece mentira, no me lo puedo explicar, gitanos y de piel morena se juntan para gozar.


[Imatges: Nuevos Medios]

[Totontoràdio: Songhai: Jarabi]

2 comentaris:

Enric H. March ha dit...

Perdona que sigui tan breu: música!

Toronto ha dit...

Hola Enric,
Al bon entenedor, poques paraules basten!