dissabte, 16 de febrer de 2013

Eulàlia



Els meus quadres […] són com notes, anotacions, comentaris observacions sobre l'estat etnogràfic, 
sociològic, moral, cultural, del món que m'envolta. 
Eulàlia Grau



Eulàlia Grau
Núvia i rentaplats
1973 
[Sèrie Etnografies]
Emulsió sobre tela


“El 1942 el règim de Franco havia aprovat una disposició de llei segons la qual tan bon punt una dona es casava no podia treballar. Entre 1942 i 1978 el codi penal considerava delicte conductes específiques de la dona com l'adulteri i l'amistançament. Sense autorització del seu marit, una dona no podia obrir un compte bancari, ni emprendre un negoci, ni tenir passaport o la pàtria potestat dels seus fills. A l'Estat espanyol no estava legalitzat l'ús de píndoles anticonceptives ni l'avortament o el divorci (…) Discriminació de la dona (1977) tracta obertament aquesta qüestió i és una obra paradigmàtica en aquest sentit.”*
*Grandas, Teresa. “Eulàlia, no podien ser ni àngels ni daurats”.
 A: Eulàlia Grau: Mai no he pintat àngels daurats
Barcelona: Museu d'Art Contemporani de Barcelona, 2013.
 ISBN: 9788492505678.
 Pàg. 21-22.


Eulàlia Grau
Aspiradora
1973
[Sèrie Etnografies]
Emulsió sobre tela

Teresa Grandas, comissària de l'exposició retrospectiva sobre Eulàlia que es pot veure al MACBA, parlant al catàleg d'una altra sèrie d'obres, fa referència a la sèrie de televisió Mad Men, relacionant-ho amb l'ús de la publicitat i la visió irònica i mordaç dels models de la societat de consum que en fa Eulàlia. La sèrie de televisió està ambientada entorn a una agència de publicitat al Nova York dels anys 50 i 60. La referència m'ha recordat un dels moments d'un dels primers capítols que més em va impactar, quan la secretària Peggy Olson comença a fer aportacions més brillants que els creatius de l'agència, que són tots homes. Un d'aquells creatius, referint-se al talent de Peggy, diu als altres: és com veure un gos tocar el piano...

El feminisme, però, és només una de les línies combatives en l'art d'Eulàlia, sent en la seva totalitat una autèntica obra antisistema, a més, a mitjans dels 70 – principis dels 80, una època tan fosca i dura com degué ser el post-franquisme previ a la transició cap a la democràcia (que també quina evolució ha tingut... Eulàlia, amb motiu de l'exposició, ha aportat la seva visió actual amb una peça feta expressament, a base de projeccions de fotos per on desfilen Bankia, Urdangarin i companyia).
Aquesta exposició, que pel què diuen els papers ha estat un acte de reivindicació just i merescut d'una artista que no va ser prou reconeguda en el seu temps i força desconeguda en l'actualitat, ha estat particularment un molt grat descobriment, en especial la sèrie d'Etnografies. La tècnica de les emulsions fotogràfiques m'ha recordat algunes obres de Rabascall, i com les d'ell, tot i que els etiqueten sovint en el conceptualisme, són grans obres Pop setenteres amb el do d'intemporals (per a bé estèticament, per a malament èticament). I en unes vitrines es poden veure més meravelles, com són els collages originals que Eulàlia passava després a tela i pintava amb anilines de colors, o a serigrafia.

+ Eulàlia Grau: Mai no he pintat àngels daurats. Al Museu d'Art Contemporani de Barcelona, fins al 23 de maig de 2013.

[Totes les imatges: MACBA]

4 comentaris:

Enric H. March ha dit...

Feia dies que pensava: no en dirà res?

Encara no hi he anat, però me'n moro de ganes. L'Eulàlia Grau m'agrada molt, potser perquè enfront del collage sóc una mica simple i necessito que imatge i contingut tinguin un relat molt directe. Tu mateix has fet referència (obligada) a "Mad men", a un context que parla de nosaltres (de mi, per edat, segur).

Res, que de seguida que pugui hi vaig i t'ho explico.

Insonrible ha dit...


No conocía a Eulàlia Grau. Y, visualmente hablando, me ha gustado mucho lo que he visto en tu blog, Toronto.

Fíjate, Mad Men es ya, sin duda, un referente intelectual para los discursos teóricos sobre los 50-60. Lo que demuestra que esta serie, nunca morirá (al menos en mi reproductor de DVDs...).

Toronto ha dit...

Hola Enric i Insonrible, abans de res, disculpeu el retard en respondre, estic en plena mudança i encara no tinc internet a la casa nova.

Enric, sobre el que comentes del contingut i el relat directe... els d'Eulàlia Grau són tan contundents! Crec que l'esxposició t'encantarà! A més de la part ètica, l'estètica no desmereix, per a mi ha esta un grat descobriment i crec que algunes obres no tenen res a envejar a un Richard Hamilton de l'època, per exemple. I em faig creus que hagi estat una artista tan poc coneguda fins ara, tampoc no sé si tindrà més repercusió amb la retrospectiva, però està clar que la mereix!

Insonrible, en mi reproductor de dvd tampoco... Y como Six feet under, gracias a sus recomendaciones! Ahora veremos como entra Mad Men en los 70'...

La Abutrí de Getafe ha dit...

Eulàlia Grau, es rotunda y dura.
Me gusta mucho!!.
Cómo siempre Toronto nos enseña mundos nuevos dónde perdernos, ahora mismo ando rebuscando sobre esta mujer en Internet.

Besos.