divendres, 12 d’abril de 2013

El productor


… esa persona que enfocara mi carrera
y me sacara de este pozo de ruina.

Y de momento,
cuando ya nada aliviaba mi locura,
al borde mismo de las drogas duras...
llegaste tú , con tu brillo de ejecutivo
con un diseño de producción en la cartera,
y se me puso el cuerpo de pantera
cuando dijiste: ¿quieres grabar conmigo?
Un productor
Un productor
El productor de mi vida...

... Cantava Martirio en una cançó escrita per Kiko Veneno.

Kiko Veneno
Sensación térmica
(2013)


Per a Sensación térmica Kiko Veneno és qui va anar a buscar un productor, Raül Fernandez Refree, ara mateix El productor. Què té Refree que li surten tants bons pretendents? Sílvia Pérez Cruz, Cristina Rosenvinge, Fernando Alfaro, Kiko Veneno... Com a músic, per a ell com a Refree i la seva banda o com a productor d'altres, dóna un so poblat d' arranjaments originals, nous o antics reciclats, tampoc sabria dir, però sempre sorprenents, diferents al comú, sense por a experimentar i traient partit dels mil instruments, dels més clàssics i rockers als més inversemblants, que col·loca aquí i allà de meravella, també de la veu principal i dels cors, altres instruments més. Qualitat, doncs. I molta feina, tal i com explica el mateix Raül al darrer número de la revista Rockdeluxe (RDL 316, Abril 2013) recordant el procés llarg de gravació, el respecte pel món del seu client d'excepció, el gran Kiko Veneno, de cóm es van adaptar l'un a l'altre, no sense dificultats, per tirar endavant un projecte comú. O s'intueix al making off que han penjat al Youtube. El resultat final, una autèntica delícia de disc. Per la música, plena d'aquests matisos tan de Refree i que vas descobrint a mida que tornes a escoltar el disc, i sense deixar de banda el flamenc i els sons africans tan de Veneno. I per les lletres de Kiko, per totes elles, del surrealisme dur de Babú al compromís social de Mala suerte, passant pel lirisme arrabassat de Namasté, o el bon gust afegit de triar un poema de San Juan de la Cruz.
De l'art de la carpeta se n'ha cuidat Adán López, el fill de Lobo López, obrint a la portada amb un collage que representa un ocell, qui sap si és el pájaro al que le falta el alpiste de la cançó La vida es dulce, o el pájaro con guantes i la paloma afónica que volen a la cançó Sensación térmica, la que dóna nom i tanca el disc.
[Fotos: Facebook Kiko Veneno]

[Torontoràdio: Kiko Veneno: Namasté]

4 comentaris:

Insonrible ha dit...

Eres genial como fan porque te mantienes fiel a tus ídolos graben lo que graben...
A Kiko Veneno hace mucho que no lo escucho. Y mira que escuché aquel disco donde estaba la canción de "Te hecho de menos...". Después, le fui perdiendo la pista. A ver si esta "Sensación térmica" me lo devuelve.
Buenos días.

Enric H. March ha dit...

El còctel és més que interessant.

Jo tampoc he seguit la pista de Kiko Veneno, i mira que m'agrada! Tanta que n'he arribat a escoltar i ara sóc molt mal seguidor de la música, per raons que no venen al cas. Encara recordo el magnífic concert que ell i la Martirio van fer a la plaça del Rei (crec que el 86) quan va començar a cantar sola.

La portada del disc és molt bona!

Jordi ha dit...

En Raul Fernandez te un domini de la produccio fantastic, i no nomes a l estudi. Recordo com em vaig quedar d admirat quan va portar tot el pes de la banda del concert dels 200 (eren 200?) del Rockdelux, amb versions de grans exits del pop i del rock.

Toronto ha dit...

Bueno, Insonrible, alguna decepción de fan he tenido eh! Pero con Kiko Veneno no, siempre saca buenas canciones. Échate un cantecito también tuvo un productor de lujo, inglés, y marco un hito en su carrera. Este nuevo no entra tan bien como aquel a la primera escucha, pero creo que también marcará un hito. Kiko Veneno anda algo escéptico y va diciendo en algunas entrevistas que no sacará más discos, pero me refiero a otro tipo de hito, si no es cierto lo que dice, el de un nuevo camino.

Enric, quina enveja! No els he vist mai junts en un escenari.
La portada del disc l'ha fet el seu fill, i per a mi és de les més boniques que té, perquè, a excepció d'una d'en Mariscal i una altra de Javier Aramburu, la resta les trobo fluixes.

Jordi, quin domini i quina versatilitat! És d'admirar sí, a més era (en aquell concert del Rockdeluxe) i és molt jove, amb molta carrera per endavant. Aquell concert el van vendre dins la col·lecció de CDs que acompanya cada mes la revista i no l'he escoltat gaire des de que va sortir... el recuperaré a veure!