dimarts, 28 de maig del 2013

La Taranta



Colita
Carmen Amaya
(1963)

L'any 1963, Carmen Amaya va arribar en avió procedent de Mèxic a Barcelona per rodar Los Tarantos, de Francisco Rovira Beleta. Aquest cap de setmana passat l'he tornada a veure. Ella, la Taranta, és el millor de la pel·lícula. M'agraden les seves aparicions ballant, picant amb els dits sobre la taula... però és que només la seva sola presència té una força que s'emporta pel davant tot el que l'envolta, que en aquest cas és el melodrama càndid de fotonovel·la d'uns Romeu i Julieta gitanos. Per descomptat, ni ombra li fa tampoc un Antonio Gades que, a excepció de l'escena de ball a les Rambles de nit, va tota la pel·lícula acceleradíssim. Que part de l'acció passi a les barraques del Somorrostro és un testimoni valuós, però trobo que queda força desdibuixat: en un segon van de la platja a la plaça de les Arenas o a les barraques de la muntanya... coses del cine. Nominada als Oscar com a millor pel·lícula estrangera, aquell any va guanyar 8 ½ de Federico Fellini. Els premis no tenen cap sentit, però, ni que sigui per una vegada, li dono la raó a l'acadèmia nord-americana.



Francisco Rovira Beleta
Los Tarantos
(1963)


Una part de l'exposició que es pot visitar al Palau de la Virreina de Barcelona documenta amb les fotos de Colita el rodatge de Los Tarantos (que es projecta sencera en una paret, diferenciant dos àmbits), un recital al Palau de la Música Catalana, un altre (el darrer que va fer) a Begur, i fotos soltes voltada d'amics i coneguts. L'altra part, correspon també a fotos de 1963, que va ser el mateix any de la mort de Carmen Amaya. No va poder ni assistir a l'estrena de Los Tarantos. Les fotos de Julio Ubiña del funeral són tristes, cerimonioses i colpidores, boniques també. Però em quedo amb les imatges de la casa que Carmen Amaya i el seu marit tenien a Begur, el lloc a on va morir. No hi ha pràcticament res, tot és auster, quasi tan pobre com una barraca del Somorrostro. Una taula i unes cadires de fusta, un llitet de molles. Es veu que en vida, a Carmen Amaya mai li van interessar gaire els diners (pensant-hi, fa gràcia veure-la, en una altra foto exposada a l'altra banda, al costat de Salvador Àvida dollars Dalí i Gala, la musa comptable), que tot ho donava i ho compartia... com el llegendari pescaito frito que diuen que preparava per a la seva companyia a les habitacions del Waldorf Astoria quan actuava a Nova York.

Colita
Carmen Amaya en el rodatge de Los Tarantos
(1963)


+ Carmen Amaya 1963. Fotografies de Colita i Julio Ubiña. Fins al 7 de Juliol de 2013 a La Virreina Centre de la Imatge, Barcelona.

+ Bereshit (Enric H. March ens porta al seu bloc visions del Somorrostro per Sempronio, Josep Pla, Terenci Moix... i molt més de i entorn a Carmen Amaya).

4 comentaris:

Insonrible ha dit...

Carmen Amaya, artistaza de casa austera en L'Ampurdà. Quizás de L'Ampurdà lo que ella quería era la tranquilidad para después poder arrebartarse bailando.
Y es que ella solo se llenaba la vida con su arte. No necesitaba nada más. Solo arte, pescaíto frito en las habitaciones del Waldorf Astoria y amigos alrededor.

Toronto ha dit...

I aquesta mirada de reull que va retratar Colita a la foto, potser digui molt d'ella, Insonrible, jo la interpreto com: tonterías, las justas!

Anònim ha dit...

Gràcies per la menció, Eduard!

Poca cosa puc dir del teu apunt: ja saps la meva opinió sobre l'Amaya i el Somorrostro. Ve, més que l'opinió allò que transmeten les emocions, perquè hi ha coses que pugen de sota terra i arriben al cervell sense que la raó hi tingui gaires coses a dir.

Les fotos de l'Ubiña colpeixen molt, tant la casa com l'enterrament.

A "Los Tarantos" n'hi ha molta, de màgia, però "8 ½" és tota ella màgica.

Quan acabi (?) la meva sèrie del Somorrostro intentaré dir alguna cosa al respecte des de la raó.

Toronto ha dit...

Enric, des del sentiment a més d'un ja ens tens guanyats amb aquesta sèrie sobre el Somorrostro, no cal cap raó si no vols! Gràcies!