dimarts, 3 de setembre de 2013

La mirada de Juan Núñez


Juan Núñez Fernández
Autoretrat 
[Fragment]
(1908)

La mirada persistent és el títol de l'exposició al Museu de l'Empordà que mostra una selecció d'obres de pintors d'un lloc i un temps, la ciutat de Figueres entre el 1892 (any de l'inici de l'Escola Menor de Belles Arts) i el 1960. Artistes de la que s' anomena l'Escola Empordanesa o Escola de Figueres. En el dossier de premsa hi trobo el perquè d'aquest títol, La mirada persistent: “En els anys a cavall entre el segle XIX i el XX, Figueres esdevé un espai receptor d’artistes procedents d’arreu d’Europa arran de la seva Escola de Belles Arts, posteriorment Escola Municipal de Dibuix. El concepte d’Escola Empordanesa és el fil conductor de l’exposició alhora que l’enllaç entre les diferents generacions d’artistes, mestres i deixebles, que van mantenir una mirada persistent envers el paisatge de l’Empordà. Figueres va ésser l’eix de transmissió d’aquestes pautes d’escola, transmutades anys més tard pels artistes participants a la Primera Manifestació Pictòrica d’Art Contemporani Empordanès del 1960”.


En un altre ordre de mirades persistents, vaig quedar impressionat per la mirada de l'autoretrat de Juan Núñez Fernández (el primer professor de dibuix que va tenir aquella escola, amb un jovenet Salvador Dalí entre els seus alumnes), que s'hi exposa just al revolt de la primera sala. Aquest autoretrat fa justícia a la fama de bon dibuixant, gravador i mestre que s'atribueix sempre a Núñez. Hi trobem una mirada sostinguda, serena i desafiant a la vegada, acompanyada d'un crani humà, una vanitas a la part inferior, el memento mori que desafia al geni virtuós capaç de fer un dibuix tan perfecte, la mirada més persistent possible:

Calavera. En un sentido general, es el emblema de la caducidad de la existencia, cual aparece en los ejemplos literarios del Hamlet y del Fausto. Sin embargo, como la concha del caracol, es en realidad “lo que resta” del ser vivo una vez destruido su cuerpo. Adquiere así un sentido de vaso de la vida y del pensamiento; con este sentido simbólico aparece la calavera en los libros de alquimía en relación con la nigredo. Multitud de actos supersticiosos, rituales o derivados de la antropofagia, a fin de cuentas, provienen de este sentimiento.*

* Cirlot, Juan Eduardo. Diccionario de símbolos. 16ª edición. Epílogo de Victoria Cirlot. Madrid: Siruela, 2011. (El Árbol del Paraíso). 524 p. ISBN: 978-84-7844-352-9. P. 122-123.


+ La mirada persistent. Història de la pintura a Figueres, 1892-1960. Museu de l'Empordà de Figueres, fins al 10 de novembre de 2013.

[Fotografies: El Punt -Avui i museuEmpordà]

2 comentaris:

Enric H. March ha dit...

Quin autoretrat més impressionant i quin text tan esplèndid de Cirlot. El seu diccionari de símbols és una lectura més que recomanable. Un recull de contes!

Toronto ha dit...

Llàstima que no he trobat millors imatges... en directe, Enric, encara impressiona més.
El diccionari de Cirlot és un pou sense fons de tot el que cal saber de la màgia i l'art!