dimarts, 1 d’octubre de 2013

Pianocktail

L'écume des jours de Boris Vian.
Edició de luxe, original de Gallimard, amb collages a les cobertes.
(1947)

«Prendras-tu un apéritif? demanda Colin. Mon pianocktail est achevé, tu pourrais l’essayer.
- Il marche? demanda Chick.
- Parfaitement. J’ai eu du mal à le mettre au point, mais le résultat dépasse mes espérances. J’ai obtenu, à partir de la Black and Tan Fantasy, un mélange vraiment ahurissant.
- Quel est ton principe? demanda Chick.
- À chaque note, dit Colin, je fais correspondre un alcool, une liqueur ou un aromate. La pédale forte correspond à l’œuf battu et la pédale faible à la glace. Pour l’eau de Seltz, il faut un trille dans le registre aigu. Les quantités sont en raison directe de la durée: à la quadruple croche équivaut le seizième d’unité, à la noire l’unité, à la ronde la quadruple unité. Lorsque l’on joue un air lent, un système de registre est mis en action, de façon que la dose ne soit pas augmentée – ce qui donnerait un cocktail trop abondant – mais la teneur en alcool. Et, suivant la durée de l’air, on peut, si l’on veut, faire varier la valeur de l’unité, la réduisant, par exemple, au centième, pour pouvoir obtenir une boisson tenant compte de toutes les harmonies au moyen d’un réglage latéral. 
(…)
- Je vais m’en faire un sur Loveless Love, dit Chick. Ça va être terrible.

Boris Vian. L'écume des jours (1947).

Però a l'adaptació al cinema de L'écume des jours que ha fet Michel Gondry, Chick toca al pianocktail el Caravan de Duke Ellington:

El pianocktail,
un objecte surrealista.

La pel·lícula de Gondry comença amb un fragment del breu prefaci-declaració-d'intencions de la novel·la que adapta, aquell que diu que tot el que s'explicarà és veritat perquè així ho ha imaginat l'escriptor, de principi a fi. Apartir d'aquí, la imaginació desbordant de Gondry no té límits. Un autèntic festival de desplegament visual on no hi falten, pianocktail inclòs, les andròmines d'alta tecnologia vintage, la pretecnologia de retallar i enganxar, el cartró pedra i els efectes especials, aquests últims dels més sofisticats als més tronats, com els que converteixen als personatges i tot el que els envolta en dibuixos animats de carn i os que s'estiren, cargolen i arrosen. Colin, Chloé i la resta són uns adults ingenus i alegres com només ho són els nens, uns eterns adolescents, absurds, molt esnobs (oui, j'suis snob, cantava Boris Vian), que només creuen en l'amor, Sartre, la música de Nova Orleans i Duke Ellington... Autèntic cinema surrealista, un somni (en color) i un mal son (en B/N) per ser vist sense imposar cap regla ni sentit, deixar-se portar per les imatges que provenen de la imaginació i el talent de dos genis: Vian et Gondry.
Michel Gondry
L'écume des jours
[Cartell descartat] 
(2013)


[Torontopianocktail: Duke Ellington, Charlie Mingus, Max Roach: Caravan]

4 comentaris:

Enric H. March ha dit...

Tot plegat pinta molt bé! No conec Gondry, però amb Vian i Ellington toques el cel.

On has vist la pel·lícula?

Toronto ha dit...

Hola Enric, "La espuma de los días" la vaig veure al Verdi Park de Barcelona, la fan a més cines, també en versió original subtitulada, que és la versió que cal veure per ser un bon esnob!

Gondry és famós per dirigir videoclips (els de Björk per exemple) i té unes quantes pel·lícules, "La ciencia de los sueños", "Rebobine, por favor" i "Olvidate de mi" ... estan en la linia d'aquesta última.

Insonrible ha dit...

¡Qué buena noticia esta adaptación!
Aunque, bueno, creo que iré a verla sin tener en cuenta que es una adaptación literaria porque luego me defraudan todas.

Toronto ha dit...

Insonrible, pues es bastante fiel y literal a la novela.
Se ve que para los franceses es un clásico de lectura durante la adolescencia. A mi me parecen tan raras las dos, la novela y la película... y lo digo como elogio, claro, viva lo raro, muerte a lo plano!