dimecres, 16 d’octubre de 2013

Terreny fangós


Mud
Jeff Nichols
(2102)

Mud és una pel·lícula amb fusta de clàssic. Aventura, intriga, amistat, amor, emoció, sensibilitat, té moments tensos i alguns violents, també un subtil sentit de l'humor. Una molt bona història que gira entorn la pèrdua de la innocència, podríem dir que a dos nivells, perquè els protagonistes principals són dos adolescents, un és Ellis, de 14 anys, i l'altre és Mud, que sobrepassa la trentena. Ellis entrarà al complicat món dels adults, el de les incerteses eternes, comptades vegades el de l'amor etern. A on fer-se gran no és garantia per deixar d'equivocar-se constantment, o, també, a on el mentider sovint enlluerna al més innocent, fins que deixa de ser-ho. Adult, deixar de ser un nen o ser-ho per sempre, la ferida sembla inevitable. Al voltant, uns personatges secundaris – ben dibuixats, no en sobra cap - viuen plegats una història coral trenada amb mestria i, a més, ambientada en un paratge tan potent com és la riba de les aigües del Mississipí. És un lloc determinant, l'Amèrica profunda i misteriosa (per màgica, mística, quasi paranormal: la barca, la camisa i les soles de les botes de Mud en donen fe). Un Mark Twain contemporani, s'ha dit. Cadascú hi trobarà els seus referents, Les aventures de Huckleberry Finn, però la veig també en la línia de grans pel·lícules meridionals amb nens, com ara Matar a un ruiseñor. Visualment, i també pel ritme, els trams més urbans poden recordar Paris, Texas (els trajectes en cotxe d'Ellis amb el seu pare, la fredor dels pobles i ciutats nord-americanes entre malls, motels i pubs de carretera) … i amb un final, uf, quin gran final! Feliç? Des de l'altre costat de l'oceà, em va recordar molt al de Los cuatrocientos golpes.

+ Mud

[Cartell de Mud per WBYK]

[Torontoràdio: Beach Boys: Help Me, Rhonda]

5 comentaris:

Insonrible ha dit...

¡Cómo me gustó esta película! Es de esas de pasárselo bien de principio a fin en la butaca del cine.
Me sorprendió el actor de apellido impronunciable (Matthew Mc....).
Muy suspicaz esa asociación de finales entre "Mud" y "Los cuatrocientos golpes".

La América profunda sigue dando buen material literario y cinematográfico.

Pepa ha dit...

Me echaba para atrás la presencia de Mateo aunque en Imágenes la ponían maravillosamente bien. Ahora su crítica me echa para adelante.

Toronto ha dit...

Sorpresa total todo, Insonrible! Con estas películas da gusto ir al cine!
Pepa, seguro que le va a gustar mucho! Hasta el Mateo, todo!

Enric H. March ha dit...

Últimament estic tan enfeinat que tinc el cinema oblidat. De "Mud" no en sabia res, i pel que expliques pinta molt bé. El cartell és una passada!

L'Amèrica profunda s'ha convertit en part del nostre imaginari. La solitud, la desolació, la desafecció, el temps aturat, l'alienació... troben cabuda en aquest paisatge com les figures d'un retallable.

Toronto ha dit...

Hola Enric,
El cartell és un d'alternatiu, l'oficial és més comercial, com sol passar! Aquest el vaig trobar per Internet només posant MUD i és d'uns dissenyadors gràfics que fan la seva versió d'algunes pel·lícules, es poden veure a la web:http://wbyk.com.au/
Tens tota la raó, aquest paisatge sembla fet exprés per explicar aquests sentiments tristos, o potser si el visitessim canviariem de parer, no ho sé, coses de la literatura i el cinema potser!