diumenge, 29 de desembre del 2013

Llop interior


José Manuel Egea
Hombre-Lobo

José Manuel Egea, un gigante de 25 años con un trastorno del espectro autista. Egea solo pinta hombres lobo (“teen Wolf”, suele decir con su vozarrón) o al superhéroe Hulk, o una curiosa síntesis de ambos. Le obsesionan desde los cinco años. En casa, al artista lo suelen dejar en cueros porque en cuanto puede se rasga la ropa por la mitad, como si quisiera sacar la criatura que lleva dentro. Todos sus jerséis llevan un remiendo. Ese corte impulsivo también lo practica en sus obras, una vez terminadas, confiriéndoles una misteriosa composición a tajos. Nadie sabe por qué.*

*Abril, Guillermo. El arte de los olvidados
A: El País Semanal (12/11/2013).

Mundo extreme. Artistes de l'associació Debajo del Sombrero a La Casa Encendida de Madrid, fins al 12 de gener de 2014.


José Manuel Egea
Hombre-Lobo

Entre les obres - dibuixos, escultures i vídeos - dels vint-i-sis artistes amb discapacitat intel·lectual que formen part de l'exposició, s'hi troben un parell d'homes llop d'Egea sobre paper i un tercer que és una escultura de metall i fils. Bolígraf i retolador en mà, ratlla i guixa fotos de caps que treu de revistes, fort, de vegades fins a deixar el paper corbat, fi, foradat o estripat, en la seva obsessió de convertir (o potser ocultar) el monstre. En l'escultura, el mateix que fa amb el boli ho reprodueix amb un garbuix de fils que omple la carcassa de metall. El resultat encara fa més por que els dibuixos.
Veient aquesta exposició, penso en aquells artistes que han buscat o busquen desinhibir-se totalment dels filtres de la raó per expressar-se, ja sigui per vies naturals o artificials. En l'art outsider o brut no és una intenció, ve de sèrie. La puresa flueix d'una manera desconcertant que trasbalsa als espectadors, els que, en principi, creiem dominar el cervell. A excepció dels dibuixos d'un nen (i tampoc m'acaba d'agradar la comparació) no trobo res semblant, impossible arribar a aquests extrems.


[Fotos: Debajo del Sombrero]

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Raó i art no van gaire lligats de la mà, oi? Fins i tot en els casos més aparents de racionalitat hi ha un excés de raó que no deixa de ser això: un excés, un més enllà.

Toronto ha dit...

Doncs no hi havia pensat, Enric, però estic d'acord amb tu, és un altre extrem!