dissabte, 14 de juny de 2014

L'avenir


Chéri Samba
Quel avenir pour notre art?
[Acrílic i purpurina sobre tela]
(1997)

QUEL AVENIR POUR NOTRE ART DANS UN MONDE OU LES ARTISTES VIVANTS SONT POUR LA PLUSPART OPPRIMES?... UNE SEULE SOLUTION; C'EST D'ETRE ACCEPTE EN FRANCE. IL PARAIT QUE, UN ARTISTE ACCEPTE EN FRANCE EST SANS DOUTE ACCEPTABLE PARTOUT DANS LE MONDE ENTIER, ET QUI DIT FRANCE, DIT LE MUSEE D'ART MODERNE.
OUI... MAIS C'EST MUSEE D'ART MODERNE N'EST IL PAS RACISTE???

De tots els artistes seleccionats en l'exposició Post-Picasso, m'ha agradat molt el congolès Chéri Samba. Pel seu sentit crític, per la ironia i el sentit de l'humor. Per un art pop entre el còmic i la pintura africana d'aire naïf d'escenes quotidianes (aquella que retrata la gent a la perruqueria, una botiga, un bar..., com l'obra del seu compatriota, ja mort, Moke).
Si Picasso, i molts altres artistes de les avantguardes establerts a París, va mirar cap a Àfrica, res millor que retornar la pilota del seu llegat d'Àfrica cap a França. Quan Samba va començar a pintar, Paris ja no era de llarg aquella capital mundial de l'Art que va ser. Però en canvi va esdevenir terra d'acollida per a molts artistes africans. Potser van ser més coneguts els músics (de tot el continent:  raï algerià, soukous congolès, griot i wassoulou malinès, afrobeat nigerià...) que van situar França com el centre dels ritmes afro d'aquell fenomen comercial tan mal anomenat la world music.
Els artistes africans van trobar un país on poder expressar-se amb llibertat i, d'allà, exportar el seu art a tot el món. Ara, el futur de la pregunta retòrica de Chéri Samba és el present, i resulta ser un present no gaire diferent i més terrible encara que el d'un museu d'art modern racista, és el de madame Marie Le Pen.

+ Post-Picasso: reaccions contemporànies. Museu Picasso de Barcelona, fins al 29 de juny de 2014.

[Torontoràdio: Anti Choc: Adieu l'ami]

2 comentaris:

Enric H. March ha dit...

Pel cap baix, ha de ser una mirada interessant. Reconec que de l'art africà no en sé res més enllà dels quatre tòpics. I una certa incapacitat per distingir entre art, artesania i expressió popular.

Te'n deixo una mostra que em descol·loca:

http://elrebostdemistercairo.blogspot.com.es/2014/05/de-cap-publicitat-africana.html

Toronto ha dit...

Hola Enric,

Aquesta és només una petita oportunitat per veure'n. A la mateixa sala hi havien les escultures, fetes amb plàstics i altres rampoines reciclades, de Romuald Hazoumé, un altre africà i alguns més que no vaig apuntar. A la barreja entre art i artesania, jo hi afegiria de vegades art brut, outsider, que m'encanta!
M'agraden molt els anuncis de perruqueries africanes, res a envejar al Hairspray de John Waters! Tot és art pop!