diumenge, 7 de juny de 2015

Bares, qué lugares

 
 Anders Petersen
Café Lehmitz
(1967-70)

- ¿Qué haces, Solé? - me saludó el Ramón, que acababa de llegar con Fernando Villalta y el Balito y se apoyó en la charquina del mostrador para pedirle a uno de los primos de Vergara un vodka con naranja y dos con limón.
- ¿La Mari no viene? - le respondí a modo de saludo.
- No – contestó sin dejar de mirar al frente -. Se ha ido con el novio.

Y cogiendo los tres vasos que había pedido, miró de reojo al ciego y se fue con el Balito y el hijo de la Villalta hasta la mesa en la que Victoria el Amor y la Puri se palmeaban los muslos y se reían de los gestos y muecas que para ellas realizaba el Manteca.
- Está aquí, ¿verdad? - preguntó Rinela mientras, con una precisión exacta que dejó sorprendido al propio Vergara, volvía a llenar hasta el mismo borde su vaso y el mío.
- Sí.
- ¿Bailando?
- Con Chacón, le confirmé.*

*Antonio Soler. Los héroes de la frontera.
Barcelona: Anagrama, 1995. (Narrativas hispánicas; 187).
ISBN: 84-339-0997-0, pàg. 49-50.

Les fotos d'Anders Petersen de la sèrie Café Lehmitz exposades a Foto Colectania, em van fer pensar que de cafès lehmitz n'hi ha a per tot el món, també ben aprop. I amb ells, inseparables, la gent que els freqüenta, autèntica carn de bar. Com la Natàlia, una clienta del bar que tenien els meus pares.

Anders Petersen
Café Lehmitz
(1967-70)

Quan jo era un nen, de vegades la trobava a la barra asseguda. Era molt simpàtica i afectuosa amb mi. Tenia una veu greu que m'arribava en una bafarada dolça d'alè (a mi em semblava com de colònia, què sabia jo!). Els seus ulls, clars i vidriosos, brillaven. Anava molt maquillada. Pentinada amb la permanent. Quan fumava o quan bevia glopets del vas llarg de tub, deixava veure unes dents grosses, mal posades. Sempre duia vestits de festa i sabates de taló. De cames primes i tronc gruixut, una mica encorbada, el meu avi deia al veure-la: quina cardina! Coneixia als pares de quan eren tots més joves. Petava la xerrada amb ells o amb el primer que trobés a la barra. Després, en la mateixa tarda, encara aniria a un altre bar, el que tingués màquines escurabutxaques, per passar-hi una bona estona més.
Albert Pla li podria cantar un Sí, Natàlia, por el lado más bestia de la vida. I Gabinete Caligari dirien, en general, allò de Bares, qué lugares tan gratos para conversar.


+ La temptació d'existir. Fotografies d'Anders Petersen i Christer Strömholm a la Fundació Foto Colectania, fins al 30 de juliol de 2015.

[Fotografies: Anders Petersen]

[TorontoTV: Gabinete Caligari: Al calor del amor en un bar]

2 comentaris:

Enric H. March ha dit...

Com que m'he tornat molt selectiu (coses de l'edat) he perdut el costum de freqüentar segons quins bars. Abans era més fàcil: una màquina de "millón" era una excusa perfecta per barrejar-se amb la parròquia de qualsevol tuguri. Les sortides nocturnes també et permetien tantejar els últims bars de la ruta dels elefants quan el Xino encara era la rerebotiga de la vida. Ara ens queda la memòria.

Toronto ha dit...

Ostres Enric, la ruta dels elefants! La tenia ben oblidada... però diria que la vaig fer alguna vegada, abans que les olimpíades escombressin la brutícia sota una catifa de disseny bar-cel-ona! Ens queda la memòria, la fotogràfica també, com la del gran Joan Colom!