dijous, 23 de juliol del 2015

Entre el cel i la terra



Nicolás de Lekuona
Cabeza amputada (autorretrato), 1937
Collage


“Imaginaos un cuerpo que se cae desde lo alto, en el silencio, verticalmente. O bien, serían unos personajes que estarían flotando y como nadando entre dos aires, con sus movimientos lentos, con sus brazos batiendo el vacío infinito. ¿Acaso no parecen unos nadadores cósmicos? Por todas partes, necesitan elevarse, en sentido propio. Subir, elevarse hacia el cielo, siempre es aligerarse, liberarse de la pesadez y ganar un nuevo estatuto ganando un nuevo espacio.

En muchos de sus fotomontajes - “tal vez lo más brillante que produjo”, escribe Adelina Moya, a quien debemos el descubrimiento de este artista vasco-, Nicolás de Lekuona (Villafranca de Ordizia, Guipúzcoa, 1913 – Funiz, Vizcaya, 1937) juega con las corrientes aéreas. Estas están ligadas a esos alientos que agitan los cuerpos. Se sitúan al lado de lo ligero, no del de la fuerza. Están en concordancia con lo real, con las fuerzas naturales. Nos ayudan a pensar un poco con la menor pesadez, como tantos otros ofrecimientos que nos invitan a soltarnos a merced del viento, sin ataduras, sin rumbo, a perdernos con él en la inmaterialidad exquisitamente concreta del espacio... Recurrir a esos “equilibrios, que son actos estáticos que están estando”, como él decía, permite destruir las referencias lógicas en las que nuestra mirada normalmente se mantiene y, de ese modo, precipitarlas hacia otra dirección donde pasa y vuelve a pasar, como una imagen obsesiva, un cuerpo conocido y siempre deseado.

En uno de los últimos fotomontajes que firmó, el artista vasco, que murió ese mismo año en el frente de Funiz, introduce en la composición su autorretrato fotográfico con el impacto de una bala en la cabeza, cosa que le confiere un innegable carácter premonitorio. “... el hombre solitario no llora por la muerte de su amigo – escribía en su cuaderno de apuntes-, llora al oír cantar los pájaros, al contemplar la luna...”*


* Guigon, Emmanuel. Historia del collage en España.
Traducción de Marta Bertran. Teruel: Museo de Teruel, 1995.
(La Edad de Oro). ISBN: 84-87183-34-4. P. 127-128.

La dels surrealistes és una de les meves zones preferides de la col·lecció permanent del MNCARS. Sempre que torno a aquest museu per veure alguna exposició temporal, abans de sortir, procuro passar per les sales de la planta baixa de l'antic hospital de Sabatini, aturant-me al davant de les constel·lacions de Joan Miró, El gran masturbador de Salvador Dalí o d'Un mundo d'Ángeles Santos. Molt a prop, a la Sala 204 que porta per nom Lo telúrico, una altra parada obligada és pels fotomuntatges de Nicolás de Lekuona. Al mateix MNCARS se li va fer una retrospectiva l'any 2004.


Nicolás de Lekuona
Futbolistas, 1935
Collage i llapis sobre paper 

Aquest estiu, a Barcelona tenim l'oportunitat de veure uns quants collages de Lekuona, a la Galeria Marc Domènech. Una exposició organitzada conjuntament amb la Galería Gillermo de Osma de Madrid, galeria amb especial estima pel collage (recordem la retrospectiva dedicada a Franz Roh i el collage dels anys 30, amb obres d'Alfonso Buñuel, Benjamín Palencia i Adriano del Valle, o la dels fotomuntatges perversos de Pierre Molinier).
L'exposició de Lekuona a Barcelona, mostra alguns dels seus fotomuntatges, i també dibuixos i pintures difícils de veure a museus. Com l'artista va morir molt jove, sempre serà l'obra d'una primera i única etapa, la de formació, amb moltes influències de les avantguardes provinents d'Europa. Si amb els dibuixos i les pintures només va deixar constància del que podia ser una jove promesa, amb els collages i fotomuntatges, Lekuona va començar des del més alt: són onírics, eteris, melancòlics, plens de sensualitat i bellesa. Podrien ser totalment contemporanis nostres, al que ara s'està fent en collage, perquè tenen el do de ser més que atemporals, són moderns i són eterns.

+ Nicolás de Lekuona. Galeria Marc Domènech, Barcelona, fins al 25 de setembre.


[Torontoràdio: Alberto Iglesias: Negro cósmico, Tierra]

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Tu mateix ho has dit. Són atemporals. Tant, que podem qüestionar-nos molta obra posterior. Sé que estic exagerant, però si només tinguéssim Lekuona podríem continuar sent feliços.

Toronto ha dit...

No trobo que exageris, Enric. Avui el collage està en un bon moment. Només cal donar una ullada a grups de facebook com Not paper o Collage collective, o veure a les llibreries que en els darrers cinc anys s'han publicat antologies de nous collagistes. Crec que n'hi ha de molt interessants i la majoria de propostes em semblen boniques, però també molt revival pla dels mestres, dels collages dels surrealistes (n'està ple d'Ernsts, d'Hochs...), també dels dadaístes, donant voltes sobre propostes de fa més d'un segle, com les d'Schwitters. I no diguem de les influències dels artistes soviètics o dels pop, la seva inspiració traspassa més enllà, especialment al disseny gràfic i la publicitat... En fi, no ho sé, de vegades la línia que separa la influència i l'homenatge de la còpia és tan fina... La clau podria estar en tenir o no ànima. Però, a favor dels revivals plans, també és cert que en el collage conviu una tradició de pràctica més lúdica, pel pur gaudi estètic d'allò bonic i decoratiu, sense cap altra pretensió ni intenció.