dimarts, 27 d’octubre del 2015

L'amor en fuga



Jean Pierre Léaud - Antoine Doinel - François Truffaut


Nous, nous, on a pas tenu le coup.
Bou, bou, ça coule sur ta joue.
On se quitte et y a rien qu'on explique refrain
C'est l'amour en fuite,
L'amour en fuite.

Alain Souchon
(Tornada de L'amour en fuite)

"El amor en fuga es una especie de película-recuerdo, por lo demás, harto decepcionante, que encuentra su principal razón de ser en el carácter reflexivo que adopta aquí un Antoine tan impulsivo y vitalista como siempre, pero que en un momento dado empieza a ser consciente de su propia mortalidad. En la que sin duda es la mejor escena del film, Antoine se reencuentra (como siempre, de manera inesperada) con un anciano que resulta ser el amante de la madre de Antoine a los cuales el joven protagonista de Los cuatrocientos golpes sorprendía juntos en la calle en una de sus escenas más recordadas. Ambos hombres van al cementerio y visitan la tumba de la madre de Antoine, largo tiempo fallecida. Al cierre de la secuencia, Truffaut superpone un plano general del cementerio, rodado en color al igual que el resto del largometraje, un primer plano del personaje de la madre/la actriz Claire Maurier sacado de Los cuatrocientos golpes, y rodado en blanco y negro logrando así una bonita fusión entre el pasado y el presente de Antoine y, en segunda instancia, entre el pasado y el presente del propio cine de Truffaut..."*

* Tomás Fernández Valentí.
El ciclo Antoine Doinel. Dossier François Truffaut.
A: Dirigido por..., núm. 459, octubre 2015, p. 60.

Fantàstica portada d'octubre amb Antoine Doinel darrera la reixa, i lectura apassionant de la primera part del dossier que la revista de cinema Dirigido por... dedica a la filmografia de François Truffaut, plena d'informació interessant, alguna descoberta i l'anàlisi saberuda habitual de la redacció.

El temps de tardor acompanya a un cicle Antoine Doinel: Les quatre cents coups, 1959; Antoine et Colette, 1962; Baisers volés, 1968; Domicile conjugal, 1970 i L'amour en fuite, 1979. Comparteixo l'opinió de Fernández Valentí en que la primera és, sens dubte, la millor del cicle. Però Truffaut no va voler o poder deixar de seguir al seu protagonista. Una aposta arriscada, com molt després encara ho va ser, en la mateixa línia però amb major fortuna, crec jo, la trilogia de Richard Linklater Abans de... (1995, 2004 i 2013) o, diferent, però amb un seguiment semblant al llarg del temps, a la seva obra mestra Boyhood (2014).

 


Las aventuras de Antoine Doinel (1959-1979). Madrid: Avalon, 2011. 
Caixa amb 4 DVDs: Los cuatrocientos golpes, Besos robados, Domicilio conyugal i El amor en fuga.


[Torontoràdio: Single: El amor en fuga]

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Una interessant aventura cinematogràfica que va més enllà del personatge per acabar convertint en matèria de relat el mateix actor. Una fusió entre cinema i realitat a la que Truffaut ens va tenir acostumats.

Toronto ha dit...

I això que a Truffaut, pel que explica aquest dossier, li va costar molt reconèixer quan hi havia més d'ell (des d'una infantesa difícil als seus embolics amorosos) que d'Antoine Doinel personatge de ficció. En tot cas, Enric, una filmografia amb grans pel·lícules. Els 400 cops m'agrada molt, però La pell suau sempre serà la meva preferida... que seria un altre tipus d'amor, a la fuga i en fuga!