dimarts, 2 d’agost de 2016

Pampallugues



Xavier Miserachs
Costa Brava Show

1966


"2 d'agost. - Fa temps d'estiu: gargalet al matí; xaloquet al migdia; garbí fluix a la tarda; terralet a la nit. De dies, canten les cigales; al vespre, els grills.
Una de les majors delícies del Canadell és anar, havent dinat, a jaure un parell d'hores, a l'ombra del ventre d'una barca. A les dues de la tarda, l'ombra, de color torrat, té un parell de pams d'amplada, i la sorra, que el sol acaba de deixar, encara és calenta. Però, a mesura que la tarda va avançant, l'ombra s'eixampla i l'arena es refresca. Primer us hi estireu de costat; després el lloc dóna per estendre's, de cara al cel, de pla. La llum és d'una blancor gasosa, efervescent, enlluernadora. A l'aire, sobre les parets blanques, a l'arena rosada, la llum en fusió fa unes flotants, vaporoses llengüetes d'aire que saltironegen. La pàl·lida buidor blavissa del cel sembla tenir una crispació lumínica. Sobre el blau fort del mar passa el ramat monòton dels moltonets d'escuma. Tot plegat és tan sumari i simple, i dintre del frenesí roent l'ombra és tan fresca, que us envaeix un ensopiment somàtic, una vagarositat biològica us desfibra les entranyes. Si parleu amb algú arriba un moment que un o altre no torna contesta. La parpella us cau sobre la imatge de les barques fondejades arran d'aigua que teniu a la nina dels ulls. Arriba un moment que els riells de color que el pintat de les barques fa tremolar sobre l'aigua us passen per l'ull. Sobre la ratlla de l'horitzó, queixalejada pels borralls d'escuma, hi veieu flotar unes pampallugues – com una forma incerta flotant en el mar. La costa de garbí – els Forcats, Cap Roig, Cap de Planes – se us difumina en una imatge que la bonior interna esfilagarsa i desdibuixa.
Hi ha un moment que deixeu de veure els rocs de les Formigues... Aquesta lenta fugida a perdre el món de vista no arriba mai, però, a la inconsciència completa. Per més condormit que quedeu, se us mantenen sempre lúcides dues o tres sensacions precises: el pessigolleig del vent sobre la pell; l'olor del tabac que acabeu de fumar – i, si no sou fumador, el perfum que el marisc i l'alga tocada pel sol...
Quan, al cap d'una hora o dues, obriu els ulls i alceu el cap, sentiu una esgarrifança de fred. La tarda ha anat passant, l'ombra s'ha eixamplat, i el vent, ara més fort, l'ha refredada amb un retoc humit. Toqueu la sorra i teniu la sensació de tocar un drap mullat. Després de la incandescència del color, els colors s'han fixat i precisat – i el dibuix és més fred, estàtic." *



* Josep Pla
El quadern gris
Barcelona: Destino, 2016, p. 170-171.

1966-2016, 50 ANIVERSARI.

Quan Josep Pla publicava el Quadern gris l'any 1966, arribaven turistes en massa a la Costa Brava. La fi d'aquell paradís verge i tranquil de la seva joventut.



Xavier Miserachs
Costa Brava Show
1966

"Costa Brava Show (1966) es un fotolibro del fotógrafo Xavier Miserachs, autor asimismo de Barcelona. Blanc i negre (1964), otro fotolibro urbano que sigue las sendas abiertas por William Klein. Según Miserachs, en Costa Brava Show «es patente la incorporación de elementos del pop-art, corriente estética que me fascinó e interesó sobremanera». Efectivamente, los temas no pueden ser más propicios al arte pop: en primer lugar, «el paraíso del ocio», escribe Manuel Vázquez Montalbán; después «la fiesta [que] es la manifestación más barroca de este ocio»; y finalmente un «peculiar erotismo», según Josep Pla, autor del prólogo, quien asegura que las fotos son «las mejores que se han hecho sobre lo que suele llamarse la Costa Brava». En resumen, el turismo de masas vivido y contado por Miserachs con un humor excelente en 155 fotografías en color y blanco y negro, con todos los tópicos del tema, anunciando la globalización que nos esperaba."*

*Text d'Horacio Fernández per al MNCARS.

[TorontoTV: Los Bravos: Black is black]

2 comentaris:

Enric H. March ha dit...

Acabo d'arribar de passar uns dies a Tissa de Mar, un dels paradisos de la meva infantesa i la meva adolescència. Els meus records tornen en aparent contradicció. Els de les hores íntimes de Pla, la Tossa perduda de les subhastes de peix, tavernes de pescadors, d'àvies cuinant plats de barca, de cales solitàries... i la Tossa de Miserachs, proteica, carnal, hormonal, de polaroid... castigat eternent a viure entre dos mons, b les portes de l'infeen sempre a tocar.

Toronto ha dit...

El meu paradís perdut va ser Roses, a on hi vaig viure fins als 18, i ara, ja no hi tinc família, fa forces anys que no hi he tornat.
Ja que Pla descriu tant les olors, et diré que, a Roses als anys setanta-vuitanta en ple estiu, ni la tramuntana aconseguia emportar-se l'olor d'oli brut de fregir patates dels bars del carrer major, ni la de crema bronzejadora dels turistes qua abarrotaven carrers i terrasses! Recordo molt bé la pau que es vivia a la tardor i a l'hivern.