dilluns, 2 de gener del 2017

Cristalls en flames


 Juan Gris
El paquet de cafè
Gouache, collage i carbonet sobre tela
1914


126. A Léonce Rosenberg
París, 10 de febrero 1917
Mi querido amigo:

Acabo de recibir su carta. Estaba bastante inquieto por no recibir noticias suyas sabiéndole tan cerca de la línea de fuego. Afortunadamente, aunque en su última carta no me dice nada de usted, me parece que le va bien.
(…)
La vida aquí es cada vez más difícil. El carbón es muy, pero que muy escaso, y el frío es muy duro. Hoy he encontrado dos sacos de carbón en Montparnasse, y además de los ocho francos por saco he tenido que pagar siete francos de taxi para transportarlo hasta aquí. Max Jacob viene a mi casa a trabajar muy a menudo, porque él tampoco tiene calefacción. En fin, nosotros los civiles empezamos a pensar que esto decididamente es la guerra.
¿Cree usted todavía, como decía en su penúltima carta, que esto habrá acabado para junio? Deseo que su profecía se haga realidad, porque todo el mundo es muy desgraciado. Ver esas largas filas de mujeres tiritando esperando el carbón a las puertas de las carboneras es un espectáculo penoso.
Mientras tanto la vida artística continúa. Severini da una conferencia sobre pintura mañana domingo en la rue Huyhengs. Me pregunto con qué objetivo. Sobre todo, como usted sabe bien, porque no soy partidario de esas profesiones de fe en público.
Escríbame y dígame cómo va usted, y reciba, mi querido amigo, la sincera amistad de

JUAN GRIS

Saludos de mi mujer.

* Juan Gris: Correspondencia y escritos
. El Acantilado, 169 : Epistolarios). 520 pàg. 
ISBN: 978-84-96834-48-4, p. 141-142.


Gino Severini
Natura morta amb ampolla de Marsala
Oli sobre fusta
1917

Festival Juan Gris a l'exposició Cubisme i guerra: el cristall dins la flama! Juntament amb obres de Pablo Picasso, Maria Blanchard, Georges Braque, Jacques Lipchitz, Henri Laurens, Gino Severini, Diego Rivera i Henri Matisse, realitzades durant els anys del 1913 al 1919, una època trista a Europa, de colors grisos i negres, marcada per la Primera Guerra Mundial.
L'exposició és petita, però amb pintures, escultures, collages i dibuixos molt valuosos i representatius d'aquells anys. L'art dels cubistes oferia una altra manera de veure el món escapant de la barbàrie, tot representant - amb el seu estil nou, avantguardista - la bellesa de les coses quotidianes que poden formar part d'un bodegó, d'un paisatge o del rostre d'un ser estimat. Perquè, a banda de petites referències puntuals a la guerra i el seu context (reunides en un espai de pas dedicat a la participació dels artistes en revistes de l'època i amb fotografies dels fronts i de la destrucció de les ciutats), allò que més trobem a les cinc sales de l'exposició és bellesa, molta bellesa.
Que no s'hagin aturat les guerres fins a dia d'avui fa perdre a un tota esperança. Els humans som així d'absurds i paradoxals, capaços de produir coses belles i de perpetrar les més espantoses. Ni ens posarem mai d'acord en què és bell i què no en art, en respectar opinions diferents, tampoc en altres qüestions més importants.


+ Cubisme i guerra: el cristall dins la flama. Museu Picasso de Barcelona, fins al 29 de gener de 2017. 

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Encara no hi he anat, però ho faré. No em perdonaria mai no haver vist de prop tanta bellesa. Perquè, al final, malgrat que la barbàrie no acaba mai, l'obra humana busca perpetuar-se fora de les trinxeres. I encara que sigui un tòpic, hi ha una bellesa que passa per la mateixa barbàrie i el dolor que comporta, per explicar-la o per fugir-ne.

Toronto ha dit...

I tant, Enric, trobo que tens tota la raó. Alguns dels artistes d'aquesta exposició, Picasso el cas més conegut, van apostar primer per fugir de l'horror, però més tard van acabar explicant-lo. I moltes vegades sense deixar de fer coses belles, potser com una manera d'introduir l'espurna de l'esperança.