Rumble Fish

Rumble Fish
(1983)
Francis Ford Coppola

Dissabte passat el número 4 de la Colección grandes directores que el diari El País ven als quioscos era un llibret escrit per Stéphane Delorme (Cahiers du Cinéma) sobre l’obra de Francis Ford Coppola i anava acompanyat d’una de les seves pel·lícules: La ley de la calle (Rumble Fish, 1983). El dia abans i al mateix diari, el periodista M. A. Bastenier escrivia l’article “La ley de la calle”, Rusty no estuvo allí, on feia una presentació crítica i la considerava una gran pel·lícula malgrat alguna limitació, concretament el subratllat amb metàfores poètiques i cultismes que posa massa en evidència la voluntat de transmetre el missatge.

Coppola va adaptar la novel·la Rumble Fish (1975) de S.E. Hinton, escriptora especialitzada en literatura juvenil i autora també de The Outsiders (1967), portada al cinema pel mateix director i al mateix any 1983, aquí es va dir Rebeldes. Quan avui ens agraden encara les pel·lícules infantils, el tòpic parla de treure el nen que portem dins. Perquè no treure alguna vegada l’adolescent? En cap dels dos casos es tracta de no acceptar ser un adult. Res de síndromes. Reconèixer amb el pas del temps que deixem de creure com Rusty James en un món utòpic on el seu germà era el rei, on les bandes es podien tornar a juntar per sempre. Ara de grans entendrem millor el rei ferit que torna al seu barri de Tulsa per morir. Rusty James també ho acaba entenent quan atura la moto davant el mar de Califòrnia. Un moment que ha recordat molt Los cuatrocientos golpes (1959) de François Truffaut. Dues fugides que deixen enrera l’adolescència. Noves vides amb un començament poc esperançador i pessimista: buscando un mar que parecía más un paredón cantava Luís Eduardo Aute a Cine, cine. La gran desil·lusió.

Respecto l’opinió del senyor Bastenier i també la del meu millor amic que diu que està sobrevalorada. Però Rumble Fish serà sempre per una qüestió sentimental una de les meves pel·lícules favorites. La vaig veure per primera vegada quan jo era un adolescent, devia necessitar dels subratllats ben gruixuts i d’aquestes metàfores poètiques que em van semblar una manera tan bonica d’explicar. A més, llegeixo ara al llibret de Delorme que Coppola volia fer “cinema d’art per adolescents”, no es pot negar que visualment ho va aconseguir. També devia agradar molt als directors de cinema que després l’han recordada a les seves pròpies pel·lícules. De Gus van Sant a My own private Idaho (1991) amb aquells mateixos núvols però en color… als directors locals, com el darrer homenatge que em va semblar veure quan els joves protagonistes de la modesta Siete vírgenes (2004) d'Alberto Rodríguez passen corrents per davant de l’aquari d’una botiga d’animals del centre comercial on acaben de robar.

Benny - "Time is a funny thing. Time is a very peculiar item. You see, when you're young, you're a kid, you've got time. You got nothing but time. Throw away a couple of years here, a couple of years there, it doesn't matter, you know. The older you get, you say "Jesus, how much I got? I got 35 summers left." Think about it. 35 summers...."

Veure ara Rumble Fish no és veure només un bon record, les seves imperfeccions amb el temps no m’han arribat a molestar mai i havent deixat molt lluny l’adolescència em continua agradant molt.