Joan Brossa
Eclipsi, 1988
Eclipsi, 1988
Objecte
[© Imatge: Fundació Joan Brossa]
L'ESGLÉSIA CATÒLICA ESPANYOLA
Puta paparra, carronya on fermenta
La claveguera de la llum del dia,
Apunta el seu coet lluna opulenta
I implora no fallir la punteria.
Teixeix sotanes una aranya lenta.
Com ballen amb les vides per la via
Que va del militar a la serventa!
Despullen amb les ungles pedreria.
Ens fa de mare i de pare, i s'engreixa
De tèrbola tenebra, i no desdenya
De beneir la reixa de la queixa.
Be mossegaire, mal de tots nosaltres,
Aquesta activitat d'ensenyar els altres
Aplica-te-la, porca, a tu mateixa.
Puta paparra, carronya on fermenta
La claveguera de la llum del dia,
Apunta el seu coet lluna opulenta
I implora no fallir la punteria.
Teixeix sotanes una aranya lenta.
Com ballen amb les vides per la via
Que va del militar a la serventa!
Despullen amb les ungles pedreria.
Ens fa de mare i de pare, i s'engreixa
De tèrbola tenebra, i no desdenya
De beneir la reixa de la queixa.
Be mossegaire, mal de tots nosaltres,
Aquesta activitat d'ensenyar els altres
Aplica-te-la, porca, a tu mateixa.
Joan Brossa
Brossalobrossotdebrossat de Carles Santos s'ha pogut veure al Teatre lliure de Barcelona del 8 al 18 de maig.
© Fotos: Ros Ribas
Escena 17: L’actriu Mònica López, mentre fa rem estàtic, recita, entre d’altres poemes de Joan Brossa, L’Església catòlica espanyola i Final!, dos cops de puny contra dues lacres de l’època que li va tocar viure.
A Brossalobrossotdebrossat hi ha espai també per altres temes de l’obra de Brossa, pels seus gustos i les seves opinions. L’espectacle encadena música, cinema i peces parateatrals que formen part de l’avantguarda més experimental d’un Brossa sovint conegut pel gran públic per la imatge bonica i suau del confeti, les serpentines i les lletres de colors, una imatge aquesta que simplifica en extrem l’obra del personatge visionari, complex i incòmode que va ser i que aquí Carles Santos reivindica.
A Brossalobrossotdebrossat hi ha espai també per altres temes de l’obra de Brossa, pels seus gustos i les seves opinions. L’espectacle encadena música, cinema i peces parateatrals que formen part de l’avantguarda més experimental d’un Brossa sovint conegut pel gran públic per la imatge bonica i suau del confeti, les serpentines i les lletres de colors, una imatge aquesta que simplifica en extrem l’obra del personatge visionari, complex i incòmode que va ser i que aquí Carles Santos reivindica.
Escena 5: Busby Berkeley.
Gold Diggers, 1935
(56 Dancing Pianos)
Per l’humor i el mal humor, per la intel·ligència, per l’absurd, per la ironia… Visca Brossa!
4 comentaris:
Mare de deu toronto!.
M´agrada molt!.Sobre todo la poesia.Que heavy este Brossa.
Toronto: tu no estàs bé.
Genial, por absurda, la escena de los pianos. Ya no se hacen pelis así, que diría un fan de Brossa...
Mònica López me encanta.
Heavy, heavy el poema... I dels pianos trobo tan bèstia que, si et fixes bé es nota, els mouen persones a sota... l'efecte del ball és surrealista... i al principi, l'escena dels enamorats en el jardí que resulta ser una miniatura com en una bola de neu...Oooh! ja no es fan així no...
Publica un comentari a l'entrada