Pina Bausch

Pina Bausch
Café Müller
[© Foto: Antoni Bofill]

Impressionant el programa doble que va presentar Pina Bausch recuperant dues de les seves coreografies històriques d’intensitat tràgica. Dues obres mestres de la dansa moderna i contemporània que et deixen clavat a la butaca i després et ronden pel cap, rumiant-hi dies i dies…

Café Müller i Das Frühlingsopfer (La consagració de la primavera) per la companyia Pina Bausch – Tanztheater Wuppertal al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, dissabte 13 de setembre de 2008.

A Café Müller (1978) tanca entre les parets d’una cafeteria a sis personatges atrapats en el dolor i l’ansietat que els provoca – amb paraules del programa de mà- la imposssibilitat d’estimar. Les taules i cadires són obstacles que de vegades esquiven, de vegades s’emporten per davant; les portes tancades no s’obren fàcilment; els ballarins es persegueixen, s’atrapen i les seves abraçades s’esmunyeixen. De principi a fi, una figura femenina (interpretada per una Pina Bausch extremadament prima, d’aspecte fantasmagòric vestida només amb una camisa de dormir blanca) camina desacompassada, s’atura, s’ajeu, busca sense trobar, sembla cega, xoca contra les parets, roda i roda dins la porta giratòria, alça els braços esperant rebre, es retorça perque no rep res. Combinacions de gestualitat suau i enèrgica, de moviments repetitius, aconsegueix sempre transmetre la tristor interior - existencialista - dels personatges. L’escenografia també ajuda: reprodueix una cafeteria de parets grises, envans de vidre, portes blanques i mobiliari negre. No hi ha lloc pels colors vius, ni tampoc al vestuari, excepte per a una de les ballarines-actrius (interpretada per Nazareth Panadero) que amb vestit verd i sabates vermelles volta pel local. Em diuen que podria ser la mestressa del Café Müller, l’hostalera amable, testimoni que sovint veu la vida dels altres passar sense implicar-s’hi massa. La música triada pertany a The Fairy Queen (1692), una opereta d'Henry Purcell que conté passatges i cançons molt adients per a les intencions de Pina Bausch, com ara la cançó The Plaint, la pena.

Das Frühlingsopfer
[© Foto: Antoni Bofill]

Igor Stravinski explica a Crónicas de mi vida que estava descontent amb la coreografia que Nijinski va crear per a La consagració de la primavera, ballet estrenat a Paris l’any 1913. Va ser una imposició de Diaguilev, l’amo dels Ballets russos. La coreografia de Pina Bausch, Das Frühlingsopfer (1975), segurament hagués agradat molt més a Stravinski, té tot el què esperava que es treiés de la seva música:

Mientras componía la música de La consagración, me imaginaba la parte del espectáculo como una serie de movimientos rítmicos de extrema sencillez, ejecutados por grandes bloques humanos, que causaran un efecto inmediato en el espectador, sin añadir minucias superfluas ni complicaciones que revelasen el esfuerzo. Sólo había una danza sagrada que concluía la obra, que estaba destinada a una sola bailarina. La música de este fragmento, nítida y definida, exigía también una coreografia equivalente, simple y fácil de aprender. *

I això és el que mostren els 32 ballarins a escena, amb moviments simples però contundents, de gran bellesa i prefigurant el que seria més endavant l’estil propi trencador de Pina Bausch en gestualitat i en juntar dansa moderna i teatre. Una catifa de terra és l’únic element escenogràfic, s’enganxa als cossos dels ballerins formant part del ritual, representant a la perfecció el cicle de la vida, la relació dels humans amb la naturalesa. Blocs humans com els que va imaginar Stravinski es van desfent i reunint per tot l’escenari, seguint un fil argumental que acabarà en la gran tragèdia: el sacrifici d’ una jove del poble. La força i el dramatisme de la dansa final (interpretada per Ditta Miranda Jasjfi) va tancar una nit difícil d'oblidar. El públic dret i aplaudint amb admiració una bona estona mentre tota la companyia Tanztheater Wuppertal, amb Pina Bausch al capdavant, saludava amb agraïment.

*Stravisnski, Ígor. Crónicas de mi vida. Traducción de Elena Vilallonga Serra. Barcelona: Alba Editorial, 2005. (Trayectos; 70). ISBN: 84-8428-252-X. Pàg. 61-62.

[© Totes les fotos d'Antoni Bofill]