Impressing the Czar

Impressing the Czar

© Fotografia: Johan Persson [Font: Royal Ballet of Flandes]

Impressing the Czar és un ballet que el coreògraf i ballarí William Forsythe va crear fa vintiun anys pel Frankfurt Ballet. El Ballet Reial de Flandes el va muntar l’any 2006 i ara s’ha pogut veure al Teatre Lliure de Barcelona.

Els especialistes en dansa contemporània situen a Forsythe com un dels grans coreògrafs de referència que des dels anys 80’ va guanyar prestigi i reconeixement reinterpretant i deconstruint la tradició clàssica, incorporant els nous llenguatges de pioneres de la gestualitat com Martha Graham i del teatre dansa com Pina Bausch. Impressing the Czar en concret es caracteritza també per la provocació, el sentit de l’humor i per necessitar d'una cinquantena de ballarins en escena.

1. Potemkin’s signature obre amb un homenatge als ballets clàssics. Es nota en el ball, l’elecció de part del vestuari, l’escenografia d'inspiració barroca i la música de Beethoven. Els moviments més clàssics es barregen amb els contemporanis a cops de música electrònica i fragments recitats. Molta gent a l’escenari en una situació caòtica que va prenent ordre per tonar altre cop al caos i així successivament. Per moments recordava les pel·lícules de Peter Greenaway.


2. In the middle, somewhat elevated. Sense escenografia, només pengen del sostre dues cireres daurades que el programa de mà explica que representen l’art. Peça principal del ballet, la més bona i la més exigent amb els ballarins. Combina els pas de deux i els solos, tots molt enèrgics i sincopats amb la música electrònica, industrial i taladrant de Thom Willens. Els solistes centrals contrasten molt amb els moviments que van fent els ballarins que es mouen pels laterals de l’escenari, aquests són també elegants però més lents i inquietants.
   

© Fotografia: Johan Persson [Font: Royal Ballet of Flandes]


3. La maison de Mezzo-prezzo. Un tall breu, el més teatral i divertit, per desengreixar la tensió d’ In the middle... i preparar el gran final.


4. Bongo Bongo Nageela & 5. Mr. Pnut goes to the big top. La traca. Tota la companyia, homes i dones, vestida d’uniforme col·legial: camisa blanca i llaç negre, fandilla plisada negra, mitjons blancs, sabates negres i perruca amb tall de patge... com una classe sencera de nenes manga clòniques dansant embogides, improvisant en solitari, centrifugant en grans cercles com si d’una tribu es tractés. Tres d’elles canten i xisclen davant tres micros, es mouen provocant, increpant amb moviments obscens. La música electrònica de Thom Willens és repetitiva, amb una base que igual recorda a l' Stravinski més nerviós que a una banda de hip-hop i que reforça un efecte hipnòtic del conjunt. [Clip]
   

Tècnicament impecable, el Ballet Reial de Flandes va rebre una gran ovació del públic, el tzar content i agraït d’haver assistit a aquest prodigi.

Utopia Parkway

Joseph Cornell (1903-1972)
Homage to the Romantic Ballet, 1942

Box construction; 4 x 9.94 x 6.75 in.
(10.2 x 25.3 x 17.1 cm)
The Lindy and Edwin Bergman Joseph Cornell Collection, The Art Institute of Chicago, 1982.1854
©The Joseph and Robert Cornell Memorial Foundation/Licensed by VAGA, New York, NY
[Imatge extreta de: http://www.josephcornellbox.com/]

Buscant llibres escrits en català o castellà sobre un dels grans mestres del collage, he trobat Alquimia de tendajón: el arte de Joseph Cornell del poeta nord-americà Charles Simic, traducció mexicana de l’original en anglès Cornell notebooks: the art of Joseph Cornell. És un recull de textos breus que combina l’homenatge personal i poètic amb el coneixement ben documentat.

Donde el azar y la necesidad coinciden

En algún lugar de la ciudad de Nueva York hay tres o cuatro objetos aún desconocidos que embonan uno con otro. Cuando estén juntos serán una obra de arte. Tal es la premisa de Cornell, su metafísica y su religión; la deseo entender.
Sale de su casa en Utopia Parkway sin saber qué busca ni qué encontrará. Hoy, podría tratarse de algo tan común e interesante como un viejo dedal. Tal vez pasen años antes de que encuentre compañía. Mientras, Cornell camina y busca. La ciudad tiene un número infinito de objetos interesante en un número infinito de lugares inusitados. [Pàg. 25.]

Simic, Charles. Alquimia de tendajón: el arte de Joseph Cornell. Traducción de Elisa Ramírez Castañeda. México: Universidad Nacional Autónoma de México, 1996. (Poemas y ensayos). ISBN 968-36-4652-2.

Les obres de Cornell tenen, malgrat una aparença tan hermètica com les mateixes caixes que són, molt poder evocador. Charles Simic, que aporta la seva pròpia visió d’algunes peces en concret, afegeix uns fragments del diari personal de Cornell i altres claus bàsiques per entendre millor l’artista: la relació amb els surrealistes, referents com Marcel Duchamp i Kurt Schwitters, els poetes que admirava encapçalats per Gérard de Nerval, l’amor tímid per les ballarines de l’òpera, el seu particular cinema, la vida familiar i els passeigos per la gran ciutat buscant material a les botigues de galindaines, els tendajones de la traducció mexicana, tiendas de baratijas en castellà.


Tots aquells que aneu a Bilbao entre el 29 de febrer i el 7 de setembre teniu l’oportunitat de visitar l’exposició Cosas del Surrealismo al museu Guggenheim. És una producció del Victoria & Albert Museum que vaig poder veure l’any passat durant un viatge a Londres. Recordo que em va agradar molt. Mostra objectes, pintures, mobles, teixits estampats, joies, vestits, fotografies i pel·lícules dels artistes que van pertanyer al Surrealisme o que hi van tenir relació, com és el cas de Cornell, de qui s'exposen algunes de les seves caixetes.

No hi ha Infern pels gossos

Luces al atardecer
(2006)
Aki Kaurismaki

Desconeixia el cinema d’Aki Kaurismaki, però ara, gràcies al videoclub i a l’edició en DVD que ha fet Cameo de quasi totes les seves pel·lícules, m’estic fent fan.

En els extres de Luces al atardecer em va agradar molt trobar a les biofilmografies la de Paju, la gossa que apareix a la pel·lícula i que, lògicament, es mereix tenir la seva fitxa:

“Paju procede de una célebre familia de perras actrices. Su bisabuela Laika hizo el triste papel de Baudelaire en la película Vida de bohemia(1992), de Aki Kaurismaki. Su abuela Piitu dio vida a uno de los principales papeles en Juha, del mismo director. Su madre Tähti se hizo con la “Palma de perro” en Cannes 2002 por su espléndida interpretación en la película Un hombre sin pasado”.

Laika ja sortia a Leningrad Cowboys go America (1989) com la mascota del grup de rock, amb el tupé XXL i tot! Tähti, que en finlandès vol dir estel·lar, comparteix el premi Palm dog de Cannes amb altres gosses estel·lars com ara... Sean Young!

Markku Peltola (1956-2007)

El passat mes de desembre va morir Markku Peltola. Músic, director i actor finlandès que va treballar vàries vegades d'actor per a Kaurismaki. La Filmoteca de Catalunya ha programat com a petit homenatge, de l’11 al 24 de febrer a la seu de Barcelona, Nubes pasajeras (1996) i Un hombre sin pasado(2002).

Peltola va protagonitzar també el curt Dogs Have No Hell (2002).

No hi ha Infern pels gossos [conte]:

Un matí, estenent la roba al terrat, un gos força gros i de pèl negre em va començar a bordar des del terrat del costat. L’amo, que estava arreglant un ventilador d’aire condicionat, va girar-se per cridar: Para ya, Salomé! I també es va dirigir a mi: No tengas miedo, la pobre está muy mayor… es casi ciega y ni te ve, ladra a las sombras. Sempre que pujo al terrat recordo Salomé. Quin nom tan ben triat per a una gossa. No l’he tornat a veure més.

Dedicat a Peltola i les gosses d’Aki.

Tríptic 1974-1977

Francis Bacon
Tríptic 1974-1977

Tríptic 1974-1977 de Francis Bacon s’ha venut a Christie’s per 35,2 milions d’euros.

Bacon va dir en alguna ocasió que estava convençut que, una vegada mort, les seves pintures no valdrien res i seria oblidat. Es va equivocar. Quan era viu ja va gaudir de fama i prestigi, la seva obra cotitzava a preus altíssims. Pagaven molt per tot el que fes, inclús es va vendre una pintura inacabada rescatada d’una carbonera i ell mateix va dir: “Abans de la venda, Sotherby’s va anunciar que es tractava d’un quadre rebutjat, però tot i així es va vendre. Ignoro perquè la gent és tan estúpida”. En això no es va equivocar... la gent continua sent tan estúpida, capaç de pagar el que s’ha pagat ara pel tríptic. És el mercat de l’art. Per a més informació poden visitar, per exemple, la fira ARCO.

Pel que sembla, a Bacon els diners mai li van importar massa. Quan en va tenir, la seva vida tampoc va canviar molt. Els mateixos estudis polsosos, els mateixos amics al bar de trobada, les relacions amoroses difícils i sadomasoquistes. Tot el que guanyava ho gastava, això sí: amb diners, en lloc d’anar al bingo de la cantonada anava al casino de Monte Carlo, en lloc de beure vi escumós bevia Dom Pérignon. Duia la mateixa vida autodestructiva dedicada al què millor sabia fer: pintar.

Tríptic 1974-1977 no té valor econòmic. Té el valor de ser la darrera gran pintura de la sèrie de tríptics negres dedicats a la mort de George Dreyer, el que va ser amant i model de Bacon durant set anys. Dreyer va suïcidar-se el 1971, just el dia que al Gran Palais de Paris s’inaugurava una gran exposició retrospectiva de l’obra de Bacon. Sobre aquesta relació es va fer una pel·lícula: El amor es el demonio (1998, John Maybury) amb Derek Jacobi (quins records de Yo, Claudio!) interpretant a Bacon i Daniel Craig (l’actual James Bond) fent de Dreyer. La pel·lícula explica molt bé la història, tot i que de manera intencionada es preocupa a cada pla en reproduir en imatges les pintures de Bacon, proposta massa reiterativa i pesada pel meu gust. Aposto a què a Bacon no li hauria agradat gens, li agradaven tan poques coses… i quin mal humor...

+ Francis Bacon (Dublin, 1909 - Madrid, 1992):

Sinclair, Andrew. Francis Bacon: su vida en una época de violencia. Barcelona: Circe, 1995.
ISBN: 84-7765-099-3.

Archimbaud, Michel. Francis Bacon. Entretiens avec Michel Archimbaud. Paris: Gallimard, 1996. (Folio essais; 289). ISBN : 2-07-032926-7.

Maybury, John. El amor es el demonio: estudio para un retrato de Francis Bacon. DVD. Barcelona: Manga Films, 2004.

Rumble Fish

Rumble Fish
(1983)
Francis Ford Coppola

Dissabte passat el número 4 de la Colección grandes directores que el diari El País ven als quioscos era un llibret escrit per Stéphane Delorme (Cahiers du Cinéma) sobre l’obra de Francis Ford Coppola i anava acompanyat d’una de les seves pel·lícules: La ley de la calle (Rumble Fish, 1983). El dia abans i al mateix diari, el periodista M. A. Bastenier escrivia l’article “La ley de la calle”, Rusty no estuvo allí, on feia una presentació crítica i la considerava una gran pel·lícula malgrat alguna limitació, concretament el subratllat amb metàfores poètiques i cultismes que posa massa en evidència la voluntat de transmetre el missatge.

Coppola va adaptar la novel·la Rumble Fish (1975) de S.E. Hinton, escriptora especialitzada en literatura juvenil i autora també de The Outsiders (1967), portada al cinema pel mateix director i al mateix any 1983, aquí es va dir Rebeldes. Quan avui ens agraden encara les pel·lícules infantils, el tòpic parla de treure el nen que portem dins. Perquè no treure alguna vegada l’adolescent? En cap dels dos casos es tracta de no acceptar ser un adult. Res de síndromes. Reconèixer amb el pas del temps que deixem de creure com Rusty James en un món utòpic on el seu germà era el rei, on les bandes es podien tornar a juntar per sempre. Ara de grans entendrem millor el rei ferit que torna al seu barri de Tulsa per morir. Rusty James també ho acaba entenent quan atura la moto davant el mar de Califòrnia. Un moment que ha recordat molt Los cuatrocientos golpes (1959) de François Truffaut. Dues fugides que deixen enrera l’adolescència. Noves vides amb un començament poc esperançador i pessimista: buscando un mar que parecía más un paredón cantava Luís Eduardo Aute a Cine, cine. La gran desil·lusió.

Respecto l’opinió del senyor Bastenier i també la del meu millor amic que diu que està sobrevalorada. Però Rumble Fish serà sempre per una qüestió sentimental una de les meves pel·lícules favorites. La vaig veure per primera vegada quan jo era un adolescent, devia necessitar dels subratllats ben gruixuts i d’aquestes metàfores poètiques que em van semblar una manera tan bonica d’explicar. A més, llegeixo ara al llibret de Delorme que Coppola volia fer “cinema d’art per adolescents”, no es pot negar que visualment ho va aconseguir. També devia agradar molt als directors de cinema que després l’han recordada a les seves pròpies pel·lícules. De Gus van Sant a My own private Idaho (1991) amb aquells mateixos núvols però en color… als directors locals, com el darrer homenatge que em va semblar veure quan els joves protagonistes de la modesta Siete vírgenes (2004) d'Alberto Rodríguez passen corrents per davant de l’aquari d’una botiga d’animals del centre comercial on acaben de robar.

Benny - "Time is a funny thing. Time is a very peculiar item. You see, when you're young, you're a kid, you've got time. You got nothing but time. Throw away a couple of years here, a couple of years there, it doesn't matter, you know. The older you get, you say "Jesus, how much I got? I got 35 summers left." Think about it. 35 summers...."

Veure ara Rumble Fish no és veure només un bon record, les seves imperfeccions amb el temps no m’han arribat a molestar mai i havent deixat molt lluny l’adolescència em continua agradant molt.

Étoile éternelle

Adanowsky
Fototografia de Lisa Roze

Artista francès d’origen xilè i mexicà, Adan Jodorowsky es presenta així com Adanowsky:

Crooner surrealista, optant per un imaginari de prestidigitador retro. Melodies refinades navegant entre el cabaret suïcida i la chanson asimètrica, escombrades per un vent de melanconia llatí i electritzades per una energia de jove salvatge desafiant les lleis del decòrum i de la gravetat.

Les cròniques dels aprenents de bohemi francesos amants del cabaret parlen de savoir-faire a l’escenari i concerts incendiaris. Mentre els aprenents de bohemi catalans amants del cabaret esperen que algun dia actuï per aquí i comprovar-ho, ja es pot trobar Étoile éternelle (2006 Disques Dreyfus), el seu primer disc editat a Espanya per Resistencia a finals del 2007. Vuit cançons en francès i quatre en castellà. Moltes influències ben portades i de varietat de músiques: rock, soul, pop, disco, funky, tango, llatí, folk, jazz, chanson, melòdica ... Lletres iròniques, àcides, tòxiques, sexuals, sàdiques, amb humor i d’amor, inclús l’incestuós. Col·laboració del seu pare, Alejandro Jodorowsky, que a mitjes escriuen la lletra d’Estoy mal (“...Como una muerte eterna /Me han cortado las dos piernas/¡Se ha muerto Dios!...”) i col·laboració d’un mestre del cabaret francès, Arthur H, a qui Adanowsky admira, comparteix molt i amb qui canta al disc Compagnon du ciel.

Després d’una petita gira per Xile i Argentina, Adanowsky ha començat el 2008 preparant el seu segon disc i amb algunes dates de concerts, de moment només per França.

Per escoltar cançons i veure video-clips: http://www.myspace.com/adanowsky.

Circus Ballyhoo!

La senyora barbuda Annie Jones, de nom artístic “Lady Esau”, va ser famosa al circ de finals del 1800. Annie era molt maca, duia elegants vestits llargs i tocava la mandolina.

[Autorretrat de Carlyn Beccia]

Beccia, Carlyn.
Who put the B in the Ballyhoo?
New York: Houghton Mifflin, 2007.

The most Amazing, Bizarre, and Celebrated circus performed!

La il·lustradora Carlyn Beccia és autora d’aquest àlbum, un homenatge preciós a una sèrie d’artistes, tots reals, que van recorre barraques de fira, parcs d’atraccions i circs per l'Amèrica del Nord de finals del segle XIX i principis del XX.

Who put the B... comença amb un cartell que anuncia l’arribada del circ a la ciutat. El dia anunciat, el Ballyhoo fa la desfilada de benvinguda pels carrers. El director de pista rep al públic, tots a punt per començar. Els insòlits i espectaculars personatges de la companyia es presentaran amb els seus cartells i en rigorós ordre alfabètic.

Beccia pren com a referent les banderoles de fira d’artistes americans com Jack Sigler, Johnny Meah o Snap Wyatt que mostraven al públic què trobarien dins les barraques. Anuncis amb il·lustracions de colors vius, de figures d’un realisme força naïf, sempre exagerats i amb tocs exòtics, creant sovint falses expectatives. Era l'època gloriosa del freak show. Amb el temps aquests espectacles van passar de l’admiració o repulsa pel desconegut a la pena, més per la parada dels monstres que per la màgia o l’acrobàcia. En tot cas però el seu record i l'art que el retrata tenen una extranya bellesa romàntica.

Algunes il·lustracions de Who put the B in the Ballyhoo? es poden veure al web dissenyat expressament per l'àlbum: www.whoballyhoo.com, que com el web sobre l'obra de Carlyn Beccia (www.carlynbeccia.com) val molt la pena de visitar.