Hay un placer en los bosques sin sendero

Sara Huete
Hay un placer en los bosques sin sendero, 2008
Collage. 57x59 cm.

Exposició d’obra recent de Sara Huete a la Galeria Alonso Vidal de Barcelona fins el 30 maig.

Els collages de Sara Huete estan en sintonia amb aquells collages del surrealista Max Ernst i de Joseph Cornell on feien ús i manipulaven gravats antics i fotografies de revistes de moda sobreposant les imatges. Huete afegeix sempre al material imprès elements en tres dimensions molt variats: cordills, metalls, fusta, daus, caniques, plomes, botons, petites figures… que, d’alguna manera, l’apropen als poemes objecte de Joan Brossa, però aqui sense sortir mai del quadre o la caixa. En tot cas, Ernst, Cornell i Brossa són només tres referents que de ben segur ella coneix i admira, però no copia.

Dados al juego, 2008
Collage, 30x38 cm.

Jocs de paraules, humor i elegància!

Huete, amb un gust fi i elegant, es serveix d’imatges del passat més o menys llunyà i dels petits objectes per fer collages contemporanis. Utilitza molt la literatura i fixa el tema amb una frase com a punt de partida per tractar amb ironia i humor aquells aspectes de la vida que l’interessen i ens vol mostrar. Habitualment titula les obres o afegeix aquestes frases amb petites tires de paper mecanografiades que són marca de la casa.

La llamada de lo salvaje

Collage, 2008
45x56 cm.

La figura de la dona és pràcticament protagonista. Algunes em fan pensar en aquelles tietes excèntriques que han perdut el nord, tant de les novel·les d’Álvaro Pombo, santanderí com Sara Huete.

Trobem al·lusions directes a Italo Calvino (La mujer rampante), Salgari i Kipling (Leyendo a Salgari i l’exotisme de La llamada de lo salvaje) o el fragment d’un poema de Byron (Hay un placer en los bosques sin sendero) que titula un collage i dona també nom a tota l’exposició.

Tècnicament els collages són polits, de retallats perfectes, procurant no atapaïr el fons blanc sobre el que s’articula la composició, i si ho fa, emmarcant la imatge final amb amplis marges blancs. El resultat és molt bonic, però no es queda aquí... té el gran valor d’aconseguir que imatges i textos junts disparin les interpretacions possibles a l’infinit mentre se’t dibuixa un mig somriure a la cara.

[Totes les imatges: Galeria Alonso Vidal]

Contra el mapa

Cildo Meireles
Arte física: Cordoes/30km de linha estendidos, 1969
Capsa de fusta, mapa i 100 metres de cordill
50 x 38 x 13 cm.
[© Imatge : Artnet ]

Diego, Estrella de. Contra el mapa: Disturbios en la geografía colonial de Occidente. Madrid: Siruela, 2008. (La Biblioteca Azul serie mínima; 20). ISBN: 978-84-9841-156-0.

La presència dels mapes en l’art ha estat sovint un mitjà per deixar constància del poder polític i econòmic. Les obres més conegudes amb aquest tret retraten monarques, estampes colonials o batalles amb un mapa o un globus terraqui convenientment traçats al gust del poderós, l’invasor o els vencedors.

De Diego analitza les trampes del mapa (i també de les postals) i s’interessa pels artistes que van contra ell. Aquells que van decidir que els mapes no poden representar ni de manera única ni real els espais, els països, les ciutats, la Terra. L’estudi va dels primers transgressors, els surrealistes belgues i els membres de la Internacional Situacionista, a propostes més actuals de León Ferrari, Melanie Smith, La Ribot i Alfredo Jaar entre d’altres.

Gonzalo Puch
Homenaje a Vermeer, 1994 / Sin título, 1998
Fotografia

[© Imatges: Julie Saul Gallery ]

Artistes tots amb una forta càrrega crítica vers el poder, el colonialisme o la globalització. De Diego reflexiona també sobre l’ús del mapa, el viatge de plaer o per necessitat, amb destí o sense. Sobre la manipulació, la il·lusió falsa de les imatges (podem incloure les de Google earth), la proximitat i la llunyania. Sobre l’artifici i la descontextualització. Contra el mapa és anar contra les convencions, és imposible fixar res, el món no està acabat.

Léger, el mestre afable

De viatge cap al nord, m’aturo a Girona per visitar l’exposició Fernand Léger, el cubista afable, a la Fundació Caixa Girona fins el 4 de maig.

Afable, així diuen que era Léger, agradable en el tracte. Haver sobreviscut a una guerra amb aquest caràcter es va traduir en obres boniques, netes i polides, que contagien l’alegria de viure.

Les Loisirs sur fond rouge, 1949
Tapís
342 x 445 cm
Col·lecció particular, Nova York

Afable amb tothom i especialment amb els seus alumnes, protagonistes també d’aquesta exposició on destaquen els tapissos i les ceràmiques que signen conjuntament amb el mestre. Les Loisirs sur fond rouge és un dels cinc tapissos de gran format fets per l’alumna Yvette Cauquil-Prince a partir de les pintures originals de Léger. Retrata una familia d’acròbates del circ Medrano de Paris, circ mític (encara en actiu!) que tenia forces seguidors entre els artistes d’avantguarda del segle XX. El tapís és de dimensions molt més grans, però el dibuix i els colors varien poc de la pintura model. Tots cinc tapissos són espectaculars.

Le Tournesol, 1952
Ceràmica policromada
165 x 132 cm
Col·lecció particular. Ontario, Canadà

Les ceràmiques sorprenen pels colors, quins vermells! Dominava els vermells com pocs altres artistes. I quina llum desprenen! La ceràmica sembla el material més adient per posar en tres dimensions les formes abstractes de Léger. Aquí, l’alumne protagonista és Claude Brice i el seu taller. Branques, flors i galls són els temes i provenen de l’entorn rural de la infantesa i l’adolescència de Léger a la Normandia.

La Fundació Caixa de Girona edita el catàleg de l’exposició comissariada per Antonio Niebla, qui documenta amb molt detall les peces exposades i la relació amb altres obres de Léger.

[© Imatges: http://www.artnet.com/]

Fernand Léger, el cubista afable. Girona: Fundació Caixa Girona – Centre Cultural de Caixa Girona Fontana d’Or, 2008.

Una exposició alegre, molt recomanable i a Girona, una ciutat trista però especialment bonica durant la primavera.

Arrebato

Arrebato
(1979)
Iván Zulueta
Esbós per a la imatge central del cartell, 1979
Retolador. 21x19 cm.

Iván Zulueta viu pràcticament retirat a Villa Aloha, la seva casa familiar a San Sebastián, i no sembla probable que torni a dirigir una pel·lícula. És autor de quasi una vintena de curts, dos llargmetratges, moltes fotografies polaroid, algunes portades de discos, nombrosos dibuixos i cartells de pel·lícules. Una obra relativament escasa que s’estira en el temps des de finals dels seixanta fins a finals dels noranta i que periòdicament ha anat reapareixent, revisada i reconeguda amb cicles, exposicions, edicions de llibres, entrevistes i un documental.

Ara, l’11è Festival de Málaga de cinema espanyol ha triat Arrebato com la Película de oro d’aquest any, premi que el festival dona a les pel·lícules que considera claus en la història del cinema fet a Espanya, dignes d’etiquetar-les com a clàssics. Davant aquest tipus de reconeixement, també de qualsevol altra mostra d’interès per la resta de seva obra, Zulueta, sempre content i agraït, acostuma a declarar que és el primer sorprès per tanta atenció. Poc té a veure amb ell i amb el cóm i perquè va fer res. La seva actitud va estar i es manté al marge.

Esbós pel cartell, 1979

Llàpis. 22x31 cm.

Arrebato es va editar en DVD l’any 2004 dins la col·lecció Un País de Cine 2 (Núm. 42), només a la venda amb el diari El País. Aquesta edició conté una presentació [cilp] de la pel·lícula a càrrec de Zulueta.

+ Iván Zulueta:

Zulueta, Iván . Iván Zulueta : imagen-enigma. Donosita-San Sebastián: Diputación Foral de Guipúzcoa, 2002. ISBN 84-7907-373-X .

Catàleg de l’exposició celebrada en el Koldo Mitxelena Kulturunea, Donosita-San Sebastián. La Diputación Foral de Guipúzcoa manté la versió web del catàleg a: Iván Zulueta: imagen-enigma.

Zulueta, Iván. Mientras tanto. Textos: Agustín Gómez Cascales i Juan Pablo Huérfanos. Madrid: Caja Madrid. Obra Social, 2005. 3 volums i 2 DVDs.

ISBN 84-95321-63-7.

Catàleg de l'exposició de fotografies polaroid de Zulueta celebrada a La Casa Encendida de Madrid i al Centre de Cultura Contempòrania de Barcelona.

DVD 1. : Selección de Super 8 : Kinkong (Kinkón) (duració: 6 min., any 1971) ; Roma-Brecia-Cannes (duració: 24 min., any 1974) ; Aquarium (duració: 14 min., any 1975) ; A malgam a (duració: 33 min., any 1976).

DVD 2. Documental: Duque, Andrés. Iván Z [trailer] (duració: 53 min.). Madrid: Estudios Pirámide,
2004.

Cartell, 1979

[Totes les imatges extretes de: Iván Zulueta: imagen-enigma]

Kurt Schwitters, la pintura merz

Kurt Schwitters

Merz 163, with Woman Sweating, 1920.

Collage de tempera, llapis, paper de diari i teixit sobre paper.
154,94 x 119,38 cm.
Solomon R. Guggenheim Museum.
© 2007 Artists Rights Society (ARS), New York/VG Bild-Kunst, Bonn.
[Imatge: Guggenheim Collection]

La Galería Leandro Navarro de Madrid exposa fins el 27 d’abril una vintena de collages de Kurt Schwitters (Hannover 1887 – Kendal 1948).

Per a tots aquells que davant dels seus collages ens preguntem cóm amb quatre deixalles va aconseguir fer obres tan plenes de sensibilitat i bellesa, res millor que les pròpies explicacions de l’artista:

Kurt Schwitters, 1924/25
Fotografia d’ El Lissitzky

© VG Bild-Kunst, Bonn 2008
[Imatge: Sprengel Museum Hannover]

“Los cuadros que engloba la pintura Merz son obras abstractas. La palabra Merz significa esencialmente la reunión de todos aquellos materiales imaginables destinados a fines artísticos, así como, desde un punto de vista técnico, implica la propia valoración de cada uno de dichos materiales. La pintura Merz, por tanto, no sólo se sirve del color y del lienzo, de los pinceles, de la paleta, sino también de todos los materiales perceptibles y de todos los utensilios necesarios. Así pues, no tiene la menor importancia el hecho de que los materiales empleados hubieran servido o no para otros fines. La rueda del cochecito del niño, la red de alambre, el hilo de alambre y el algodón son elementos equivalentes al color. El artista crea por medio de la selección, distribución y composición de los materiales.

La composición puede aparecer gracias a la simple distribución de los propios materiales sobre la superficie. La composición aparece ligada a la tarea de compartimentar distintas zonas, así como a la torsión, cubrimiento o pitado de las mismas. En la pintura Merz, la superficie está constituida por la tapa de una caja, las cartas de la baraja o un recorte de periódico; la línea está configurada por hilos de alambre y trazos a pincel y lápiz; la transparencia la brindan la red de alambre, la pintura o bien un papel manchado con mantequilla; la suavidad proviene del empleo del algodón. La pintura Merz aspira a poseer una expresividad directa por medio de la reducción del camino que va desde la intuición a la visualización de la obra de arte.

Estas palabras deben facilitar la comprensión de mi arte a aquéllos que se hallan dispuestos a seguirme. Muchos no lo desearán. Éstos recibirán mis nuevas obras como siempre hicieron, cuando se mostró lo novedosos: con indignación y con ironía.”

Schwitters, Kurt. Die Merzmalerei (1919). A: Künstlerschriten der 20er Jahre. Recopilació d’Uwe M. Schneede, Colonia, Dumont. Traducció de l'alemany al castellà de Lourdes Cirlot a: Cirlot, Lourdes (ed.). Primeras vanguardias artísticas: textos y documentos. Barcelona: Labor, 1993. (Colección Labor. Nueva serie; 30). ISBN: 84-335-3530-7. Pàg. 113-114.