divendres, 11 de setembre de 2009

Chamaco Covarrubias

Miguel Covarrubias
Lindy hop
Ca.1927
Llàpis sobre paper. 34 x 2,5 cm.
[Museo Soumaya]

Com escrivia fa uns dies Samedimanche, a l’exposició El segle del jazz s’ha d’anar amb calçat còmode i vestit de beatnik. Bé, vestit de beatnik jo ho deixo com a opcional, però el calçat còmode millor tenir-ho en compte perquè l’exposició és llarga i requereix un bon passeig. Poden fer primer la visita virtual a la web del CCCB i tindran una idea del que els espera. Després, un cop allà, val molt la pena recorre les sales i cadascun dels racons atapeïts de dibuixos, pintures, cartells, vitrines (amb caràtules de discos, fotos, programes de mà, partitures, instruments…), projeccions i punts d’audio. O bé, fer més d’una visita en diferents dies, el CCCB posa facilitats per fer-ho de franc o força barat.

A El segle del jazz hi ha molt material i tot interessant, però aqui porto només un artista que no coneixia i em va agradar moltíssim, el mexicà Miguel Covarrubias (1904 -1957).

Miguel Covarrubias
Harlem Dandy
sense data
Litografia. 27.7 x 21.3 cm.
[Harry Ransom Center]

A l’exposició s’hi poden veure alguns dibuixos i caricatures que va fer en la seva etapa a Nova York, on va treballar per les revistes Vanity Fair, New Yorker i Fortune, i també com a il·lustrador per a editorials d'arreu dels Estats Units. Una de les moltes vitrines d’El segle del jazz conté les il·lustracions pel llibre Negro Drawings, publicat a Nova York el 1927, un recull d’ escenes dels clubs de jazz, balls i personatges de la nit del Harlem de l'època.

Miguel Covarrubias l’any 1939
Fotografia d’Horace Bristol
Life]

Covarrubias va viure poc, però, pel que sembla, molt intensament. Pertanyia al mateix cercle d’amics, artistes i intel·lectuals de Frida Kahlo i Diego Rivera, com ell també va fer murals espectaculars. Tota la seva etapa nordamericana treballant per a revistes li va permetre conèixer les celebrities del moment.

Caricatura de Greta Garbo.
Febrer de 1932
[Vanity Faire ]

Casat amb la ballarina Rosa Rolando, va ser una relació que entre línies es llegeix molt de rompe y rasga, sobre tot quan ell, cap al final de la seva vida, es va enamorar de Rocío Sagaón, una ballarina de 17 anys. Però, a més dels seus interessos per la pintura, el teatre i la dança, Covarrubias va ser un reconegut antropòleg, destacant pels seus estudis etnogràfics a l'estranger i a Mèxic, tant com a professor a l’Escuela Nacional de Antropología, com per ser especialista en la cultura olmeca.



Mexican Group
Retall de revista de fotografía.
D’esquerra a dreta: Alpha i Beta Covarrubias, Rosa Covarrubias, Diego Rivera, Nicholas Murray, Miguel Covarrubias i Frida Kahlo.
[Archivo Miguel Covarrubias]


Una tarde en Xochimilco, 1947
Mural, 99.99 X 99.99 cm.
Hotel Ritz, Mexico D.F.

Mural en el respaldo de la barra en la cantina del hotel Ritz, México, D.F. Escena donde se aprecian cuatro parejas dentro de una trajinera, la pareja central son la mujer tocando la guitarra y el hombre junto a ella, la pareja siguiente está formada por un hombre, el mismo del fresco titulado "El Hueso" y una mujer que observa de reojo, las otras dos parejas están de espaldas dentro de la trajinera.

Si un dia viatjo a Mèxic, dos nous llocs de visita obligada: Xochimilco i l’Hotel Ritz, ni que sigui només per veure el mural.

I ara, tots a ballar el lindy hope!

El segle del jazz. Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Fins el 18 d’octubre.

5 comentaris:

La Abutrí de Getafe ha dit...

Que bonitos dibujos,ardillita!!.
Cuándo nos volvamos a ver...Me aceptarás un baile?.

Me encanta el mural de una tarde en xochimilco!!.

Besos pantera!!.

Samedimanche ha dit...

Apúnteme al viaje a Hawaii pasando por Méjico!!

Toronto ha dit...

Abutrí, por supuesto que le acepto el baile! No sabe lo bien que se me da el swing, la pelvis y la carcanada a mil...
Samedimanche, coincidencias que hoy empieza la semana de Méjico en Barcelona,nada que ver con las semanas de El Corte Inglés, ya lo saben muy bien usted y su santo! Viva Méjico (y Hawaii)!

Insonrible ha dit...

Qué interesante, Toronto. Yo tampoco lo conocía y me encantaron sus dibujos. Además, que transmite muy bien todo el ambiente del jazz de principios de siglo.

En la expo, también descubrí a un músico del que quiero escribir. La verdad es que es una expo muy completa y con mucha información nueva. Ahora en septiembre empiezan las jamsessions, a ver si vamos algún jueves.

Besos.

Toronto ha dit...

Covarrubias lo debió pasar en grande en el NY de los años veinte-treinta! Me dejas intrigado con ese músico que te gustó, espero esa entrada! Del programa de jamsessions no conozco a ninguno! Así de entrada los Nino Rota project tocando lo que tocan ya me tientan, pero me fio de usted. Abrazos!